El ramat d’Andorra

Amb el bon temps arribava aquest dijous la cinquena edició de la Fira Concurs de Mascles de Raça Bruna d’Andor­ra, promoguda pel departament d’Agricultura. La ministra de Medi Ambient, Agricultura i Sostenibilitat, Sílvia Calvó, s’adreçava als ramaders amb paraules ben dites, encaminades a mantenir la qualitat del bestiar i l’activitat de la pagesia al Principat. El relleu dels que es fan grans és un factor principal per poder mantenir les explotacions agràries i ramaderes en actiu i la referència de la ministra Calvó a fer tot els possible per facilitar que noves generacions segueixin treballant la ter­ra andorrana, és bon senyal, és una manifestació de mirar endavant tenint en compte el passat, el present i el futur del país. Sense pagesos, sense la seva feina, tant la de conreu com la de cria de bestiar, Andorra perdria –encara més– el seu segell de país de muntanya, pirinenc per tots quatre costats. També van ser de bon sentir les paraules del director d’Agricultura, Landry Riba, que va parlar clarament de la necessitat d’engrescar a mantenir els ramats d’ovelles, comptats amb els dits d’una mà, que hi ha a Andorra. I encara més: mirar d’engrescar perquè hi hagi qui es posi a fer de pastor d’ovelles i el bestiar de llana tingui més presència a les pastures, a les bones pastures andorranes. Recordo bé –tot pensant en aquest engrescar jovent a fer de pastor– les explicacions que el padrí del Landry Riba, fa gairebé 25 anys, em va regalar tot un agradable matí de dissabte d’hivern, allà dalt a casa Ton de Bor­ró del Forn de Canillo. Les anades i vingudes del ramats que pujaven en conlloc a Andorra; les rutes que feien, la manera de treballar els pastors, els tractes, els guanys, però sobretot el respecte i l’admiració per una feina que per trobar-ne els orígens l’hem d’anar a buscar lluny en el temps, en les més antigues beceroles del treballar la terra i domesticar el bestiar. Anar amb el pensament cinc o sis mil anys enrere i veure com eren els moviments dels ramats d’ovelles, no ens apartaria gaire de la manera com s’ha fet la transhumància, la pujada dels ramats pel juny i la baixada pel setembre, coronant tot l’estiu les comes i les testes i els vessants de bones pastures amb el blanc de les ovelles i els corders. Els records viscuts del padrí del Landry Riba donaven fe de la més noble antigor andor­rana, la del ser un país amb íntima relació amb la natura, proveïdora d’aliment i de vida. La crida a mantenir i mirar de fer encara més gran el nombre d’ovelles andorranes, l’hem de mirar amb bons ulls i encara més bona voluntat. Sent conscients, és clar, del trencament podem dir-ne traumàtic de la manera de ser de l’economia andorrana les darreres dècades, amb una agricultura i ramaderia fruit dels treballs d’unes poques cases conscients també de la seva singularitat i de la complicitat positiva amb el conjunt del país. Però aquest fet, el ser pocs dedicats a treballar la terra i a criar bestiar, ha de ser encara més raó de pes com per encoratjar-los, donar-los les ajudes i facilitats que ara es donen i mirar de fer per anar guanyant força el bestiar de llana, al costat del de peu rodó i forcat (egues i vaques) ara per ara el que té més bona salut. Si recuperar els grans ramats transhumants que pujaven des de les planes de banda i banda de Pirineu a passar l’estiu a Andorra és un anhel que recuperar-lo faria bé al país i que potser algun dia torna a ser realitat en tota la seva plenitud, també serà bo treballar perquè Andorra tingui més ovelles i, a l’estil de la carn de vedella i de poltre, puguem gaudir de la carn de corder dels ramats andorrans. I posats a fer, perquè no mirar de tenir un ramat nacional, el ramat d’Andorra, propietat del Govern, que donés digna i significada identitat muntanyenca al país? Seria una aventura, segur, però tota una fita a assolir, tal com la van assolir tantes i tantes generacions d’andorrans durant tants segles.