Pastors que facin olor d’ovella

Jesús és el Bon Pastor i ha deixat pastors en el seu ramat, que és l’Església. Per algunes persones aquesta al·legoria se’ls fa incòmoda perquè pot semblar que els cristians hagin de ser persones submises i sense criteri. Quan en realitat es a l’inrevés: una bona comunitat fa bo el seu pastor. Recordo la frase de Santiago, el pastoret de l’Alquimista de Paulo Coelho, quan afirma: És que les ovelles m’ensenyen més que els llibres. És una rase suggerent però no la comparteixo plenament. Els pastors necessitem els fidels i els llibres. En els llibres aprenem idees, mentre que en l’experiència amb els nostres fidels aprenem vida, aprenem la realitat de la vida. Necessitem els llibres per aprendre idees i saber parlar al poble. I necessitem els fidels per aprendre a parlar amb el poble. El bon pastor està cridat a estar amb els seus fidels, menjar amb ells, divertir-se, plorar i celebrar amb els seus fidels. És el que diu el Papa Francesc: el bon pastor no fa olor de colònia ni de despatx sinó de pell d’ovella, de cleda i de pasturatges. Llegim a l’evangeli d’avui: Les meves ovelles reconeixen la meva veu. També jo les reconec i elles em segueixen. Que vulgui parlar als altres ha de començar per escoltar. Els fidels tenen més coses a ensenyar-nos que nosaltres a dir-los a ells. Als fidels els escoltem amb les oïdes, amb el cap i amb el cor. L’Any Sant de la Misericòrdia ens dóna pistes. En forma de paràbola Jesús descriu el judici final. I així fer el bé a petits i senzills equival a fer el bé a Jesús i comporta rebre la benaurança. Perquè tot el que heu fet a un d’aquests per petit que fos m’ho heu fet a mi. Escoltar els petits serà escoltar Jesús. Jesús ens parla amb la seva paraula –l’Escriptura–, per les intuïcions del nostre cor i per boca dels altres, sovint els petits i insignificants.