Màgia i destrucció a la Pilar Riberaygua

A fora, davant del magnífic nou aparador que també rep per primer cop el públic aquesta nit, trobem l’artista fumant una cigarreta, entre exhaust i extasiat (com la seva Saint Teresa), després de passar tota la nit donant tombs de la mà de la galerista, per ser presentat i elogiat per tothom. Aprofitem per intercanviar amb ell les nostres impressions, que parteixen, inevitablement, de la seva impecable tècnica pictòrica. Ens confessa el seu delit per crear il·lusions que confonguin l’espectador i el deixin del tot perplex, perquè no acabi d’entendre què és i com s’ha creat el que està veient. Efectivament, les seves pintures hiperrealistes que semblen fotografies, gargotejades amb frases que no se sap si realment estan impreses o pintades, han deixat al públic totalment estupefacte. I a mi això m’ha fet pensar en els trompe-l’oeil que el gust per l’artifici del Rococó va posar tant de moda. Però hem de donar un pas més i no quedar-nos exclusivament amb el domini de la tècnica d’Alejandro Monge. No només perquè avui en dia ja no tindria gaire sentit (considerar la vàlua d’un artista exclusivament per la seva capacitat artesanal és quelcom d’altra època), sinó perquè el veritable encert d’aquest jove creador és fer-se servir d’aquesta tècnica immillorable per parlar d’alguna cosa més. Com si fos una mena d’artista-mag que no només convida a jugar el públic sinó també a reflexionar. És a dir, que hem d’anar amb peus de plom amb aquest jove creador, perquè si ens deixem meravellar pels seus jocs de mans, correrem el risc de perdre’ns en l’il·lusionisme de les seves obres i no captar l’interessantíssim rerefons. Granades multicolors com si fossin refinades escultures d’alabastre, bodegons que combinen exuberants rams de flors en flames amb còctels Molotov, bustos clàssics travessats per fletxes a la manera de Sant Sebastià, o una revisió de la santa de Bernini amb una cigarreta entre els llavis. No hi ha dubte que Monge coneix bé la tradició artística i que domina la relectura pop que la fa abaixar-se del seu pedestal. Però, lluny d’aturar-se aquí, aplica per sobre capes d’una estètica macar­ra i punk que ens parla d’una tradició ja no només destronada sinó directament convertida en cendra. Convertint aquests bustos en el suport ideal on escriure extractes de El club de la lucha i la Santa Teresa en una mena de supermodel de fotografia de moda, ens representa una Història, decadent, que s’està transformant poc a poc en mans de la cultura de masses i la societat de consum, arribant als límits de l’agonia. Cal dir que no és la primera vegada que ens topem amb la destrucció premeditada de peces d’art emblemàtiques en mans d’un artista rebel amb voluntat de crítica social. L’autor xinès Ai Weiwei (que torna ara amb una nova polèmica de la mà de la marca de joguines Lego) ja va maltractar al seu moment ceràmiques de la Dinastia Han llençant-les a terra perquè s’esmicolessin i gerros d’època neolítica pintant-los de colors estridents. Encara hi ha la incertesa que aquestes peces fossin realment autèntiques o Weiwei sigui també un d’aquests artistes mig prestidigitadors, capaços de reproduir a la perfecció el que vulguin amb la seva tècnica. El que si que està del tot clar, és que aquest acarnissament és, sens dubte, una bona manera de cridar l’atenció i provocar controvèrsia a l’hora que reflexió. Una reflexió que a l’obra d’Alejandro Monge també podríem interpretar com la crítica a un món on la guerra i la violència comparteixen el mateix protagonisme que la banalitat. Sota un vel d’allò més fashion, les seves bombes semblen perfums exquisits multicolors, els còctels Molotov es fan amb ampolles de Dom Perignon i els kalàixnikovs esdevenen refinats objectes de disseny. Fan gairebé impossible marxar de l’exposició sense una mena de regust amarg travessat a la gola, aquell que et genera prendre consciència que la societat actual atorga a la desgràcia humana el mateix grau d’atenció i importància que a qualsevol altre tema. L’única manera de fer-lo baixar una mica és pensar que la reforma de la Galeria Pilar Riberaygua –que també va exposar fa poc l’obra d’un artista igual de jove i crític, l’andorrà Èric Rossell– no s’ha quedat només a les portes, sinó que les seves sales tenen ara també cabuda per a aquestes mirades més novelles i provocadores, on la màgia i la destrucció hi estan permeses per fer reflexionar l’espectador.