Cap a on enfocar el delicte fiscal a Andorra

En el context actual, és menester detenir-nos a fer una reflexió, centrant-nos bàsicament on estem i cap a on anem com a país: hi ha necessitat de revisar la tipificació del delicte fiscal? En primer lloc, atenent el treball i la voluntat desenvolupada en matèria fiscal, l’objectiu és clar, aconseguir un model fiscal homologable en l’àmbit internacional, així com la seva efectiva implementació. En segon lloc, les recomanacions que es reconeixen com un a estàndard internacional en la lluita contra el blanqueig de capitals i el finançament del terrorisme, en particular la d’organismes com el Grup d’Acció Financera (GAFI) i del Comitè d’Experts sobre l’Avaluació de les Mesures de Lluita contra el Blanqueig de capitals (Moneyval), estan encaminades que l’Estat andorrà exerceixi la seva potestat sancionadora en l’àmbit penal, ampliant la figura del “delicte fiscal” i introduint el “delicte fiscal qualificat” com a delicte subjacent de blanqueig de capitals. I sí finalment així succeeix... quin seria el model idoni a implementar? Em permetré fer una escarida comparació entre el model espanyol i el suís, atès que són dos sistemes europeus amb diferències destacables.

Model espanyolEl Codi Penal espanyol penalitza el frau a la Hisenda Pública, establint una pena de presó d’un a cinc anys i multa de tant al sèxtuple de la quantia defraudada, quan per acció o omissió es realitzi un fet constitutiu del delicte mitjançant l’elusió del pagament de tributs, quantitats retingudes o que s’haguessin hagut de retenir o ingressos a compte, obtenint indegudament devolucions o gaudint beneficis fiscals quan excedeixi de 120.000 euros. A grans trets i sense entrar en una anàlisi sobre l’element subjectiu del delicte fiscal “l’ànim de defraudar”, podem apreciar que la quantia defraudada té un valor determinant com a condició per qualificar la conducta com una infracció administrativa o com a delicte fiscal. Poden donar-se casos de conductes que administrativament serien únicament infraccions greus però que constituirien delicte si la quota defraudada excedís de 120.000 euros. Pel que fa a la possibilitat que el frau fiscal sigui delicte subjacent de blanqueig de capitals, al dia d’avui, existeix a Espanya un debat doctrinal i jurisprudencial . Per tant, no hi ha un criteri establert al respecte.

Model suísEl model suís fa una clara diferència entre el frau i l’evasió fiscal. El frau fiscal es configura com a delicte quan un contribuent utilitza únicament documents falsos o alterats amb la intenció d’enganyar les autoritats fiscals, per tant, és sancionat per la via penal. Per contra, l’evasió fiscal és una infracció tributària que es configura amb omissions, per exemple, completant de forma incorrecta o parcialment la declaració d’impostos, alhora que és sancionada per via administrativa. Des del passat 1 de gener del 2016, el frau fiscal es pot considerar sota certes circumstàncies com a “delicte fiscal qualificat” i com a tal constituir un delicte subjacent de blanqueig de capitals. Aquest tipus de frau fiscal ha de ser superior a 300.000 francs suïssos per període impositiu.

Situació actual d’AndorraEn l’escenari andorrà, l’Administració Tributària té potestat sancionadora en l’àmbit administratiu. La norma regula dos tipus d’infraccions tributàries, les simples i les de defraudació, les quals poden ser sancionades mitjançant la imposició de sancions pecuniàries. Ara bé, una vegada analitzades les diferències que fa el model suís entre la infracció administrativa i el delicte fiscal, podem qüestionar-nos si en virtut del principi d’intervenció mínima en Dret Penal (pel qual la sanció penal no ha d’actuar quan existeix la possibilitat d’utilitzar altres mitjans o instruments jurídics no penals), de l’última ràtio (la via penal hauria de ser sempre l’últim recurs), seria més aconsellable fer una diferència que permeti sancionar administrativament per exemple, una omissió o un defecte de presentar la declaració-liquidació tributària d’un impost, el qual pot obeir a un error humà, o bé sancionar una actuació fraudulenta amb una veritable voluntat d’enganyar l’Administració Tributària amb conseqüències totalment diferents. En resum, és cert que el contribuent té l’obligació de contribuir al sosteniment de la despesa pública i de la mateixa manera és cert que no és adequat sancionar penalment l’incompliment de deures formals, ni tampoc establir el tipus penal amb relació a un mínim de la quota defraudada, sinó més aviat el model escollit hauria de tipificar les conductes enganyoses dirigides a lesionar la funció que té el tribut de satisfer les necessitats del model social econòmic. La tutela juridicopenal hauria d’operar quan es tracti d’infraccions molt greus, mentre que per a les lleus hauria de ser suficient la prevenció i sanció del Dret Adminis­tratiu. A fi de complir amb els estàndards internacionals i continuar essent una plaça financera competitiva, el nostre país ha de prendre la valenta decisió de tipificar el delicte fiscal. Així, al legislador li toca fer els deures i estudiar si Andorra ha de seguir un model com l’espanyol, més rígid, o el suís, més flexible, tot establint una diferència entre frau i evasió fiscal, i regulant el delicte fiscal com un delicte subjacent al blanqueig de capitals quan superi un determinat llindar.