La desfeta de les paraules?

Durant molta part del segle XX, alguns pensaven que els escriptors tenien quelcom a dir i que molts contribuïen amb els seus llibres i articles a millorar les coses. Avui, no crec que hi hagi moltes persones que creguin això. És cert que molt poques vegades les paraules han valgut menys que avui. Paradoxalment parlem molt, escoltem menys però, i menys sembla valer el que diem. Avui el llenguatge no només s’utilitza per amagar la realitat, a més ningú es fa responsable del que diu, fins al punt que ha deixat d’estranyar-nos que algú pugui afirmar avui just el contrari del que opinava dies enrere (és el clàssic llenguatge dels anomenats polítics professionals, a Andorra i arreu. No sols en la política, també en els mitjans de comunicació aquesta incontinència és considerable. Recordo, no ho sé, crec que fou Miguel Delibes, el gran novel·lista en llengua castellana, que deia que l’escriptor convocava les paraules, i convocar el mot és quelcom més que una activitat estètica, té un valor moral, o hauria de tenir-lo. Quan dic valor moral, vull dir valor humà. Parlar i/o escriure significa cercar –al meu entendre– un espai de coneixement, de responsabilitat i de joiosa follia, un espai d’encontre amb els altres. Són les paraules les que fan habitable el món (però quines paraules són aquestes, si no són justícia, llibertat, humanisme?) Ser persona és viure en el llenguatge, alimentar-se de paraules. (com s’alimenten les xarxes socials? De mitges paraules?) Parlar amb els altres, dialogar, xerrar, perquè intentem rebre dels altres el que ens completa, ens fa millors. Emprar les paraules, escrites o orals ens esperona a pensar que no tot s’ha perdut. En els últims anys hem assistit a una pèrdua indiscutible de prestigi de l’univers del llibre. Les mateixes pàgines de cultura de la premsa, com ha dit moltes vegades Juan Goytisolo, cada cop s’assemblen més a pàgines d’oci o a revistes del cor. En tot cas, cada cop és més difícil esbrinar què és mitja veritat i/o que és mitja mentida. L’abundància de novetats literàries, l’aposta per una cultura de consum i l’escombraria fan un nou lector. Però la paraula mereix el lector de sempre, el que estima i guarda els mots. És cert això, però també és cert que hem convertit la paraula en una simple deixalla. Amb la vergonya de molts països de negar i eliminar les humanitats en els estudis acadèmics, la paraula ha anat perdent força i calor. La decadència de les paraules? He de dir, en tot cas, que el fet que a Andorra cada cop hi ha més persones que escriguin és un bé de Déu. En síntesi, una població com Igualada –amb tots els respectes per aquesta vila– té tants escriptors com Andorra? Som un estat, però som com Igualada, oi? Penso que les paraules no tenen pressa. Penso que un món sense paraules dites i escoltades, també llegides i prèviament escrites, necessiten un cert silenci. I més intensitat i menys extensió. La literatura no ens lliura sapiència, més aviat ens ofereix espais de dubtes, de perplexitat. Espais de secrets plens de paraules.