My Beautiful Laundrette

Les illes del Carib emergeixen com un destí apte per a aquest capital ja que, segons els experts hi ha una competència ferotge per atreure clientela especialment si els forats tradicionals ja estan a la baixa. Els papers de Panamà il·lustren allò que sospitàvem però que esbiaixàvem el pensament perquè no crèiem que el cinisme arribés a tant. Les grans fortunes contracten prestigiosos bufets d’advocats per assessorar-se i tramitar-se, mitjançant els més complicats mecanismes d’enginyeria financera, societats pantalla amb la finalitat última i vertadera d’eludir les hisendes públiques, deixant-nos a la resta del personal (cal remarcar que ells no són societat, van encastellats) amb la càrrega de l’estat a les nostres esquenes, incloent els rescats bancaris: ser cornut i pagar el beure. Malgrat les promeses d’acció i reforma, amb la màxima de Sarkozy per bandera: “cal refer el capitalisme”, veritablement tots treballen per tornar les aigües al seu curs normal, que aquí no ha passat res, tot esperant que el degoteig de personalitats enxampades a la ratera de Mossack Fonseca no li tregui a més d’un els colors, perquè sembla que la llista és llarga. El Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació està marcant els tempos de tal manera que la sorpresa pot caure quan els sospitosos menys s’ho esperin. Tot això comporta, sens dubte, que aquesta estafa fiscal sigui proporcional a les retallades que fan que la nostra vida estigui més desballestada. Davant les penques, el desvergonyiment i el menyspreu de tots els evasors, aquests ens remarquen que és legal. La constitució d’una societat offshore no suposa una il·legalitat en si, segons els experts, ja que el delicte és en l’origen de la finalitat per la qual es crea com el frau a les hisendes públiques, el blanqueig de capitals d’origen divers. I, per acabar d’arrodonir la farsa, sempre saltarà el defensor dels rics, com un modern xèrif de Nottingham, al·legant que els impostos són excessius i que alguna cosa havien de fer. Pobrets... espera... agafo la... capsa de kleenex. Capsa per cert que ells no compraran per plorar quan els nens no tinguin beques menjador o l’espera per a un quiròfan faci que arribi la teva hora al passadís d’un hospital, entre d’altres. Veureu... just en aquell moment, el Wi-Fi dels seus mòbils amb tele inclosa se’ls ha anat en orris, “jo no sabia res, la meva firma no és aquesta, no em reconec”. Ells són molt llestos (d’això, en alguns casos, ho posem en dubte que si no fos per aquests privats moderns que són els assessors financers, no estarien on estan) i per facilitar-nos la vida ens donen la solució màgica: privatitzar. Així tanquen el bucle, retroalimentant el sistema d’extorsió fiscal, tot cobrant megasous a costa de la inversió pública feta abans de la crisi i rescatada fa quatre dies. Putin va ressaltar que a la llista no trobava cap nord-americà. Conspiració? No, als Estats Units se’ls ha donar de menjar a banda. Segons Andrew Penney, PdG de Rotschild and Co, Estats Units és, a tots els efectes, el major paradís fiscal del món. Delaware i Nevada són els dos estats, entre d’altres, amb més avantatges, tant en taxació com en discreció, a l’hora d’obrir societats d’amagatotis. La Foreign Account Tax Compliance Act (FATCA), Llei de Compliment Tributari de Comptes Estrangers, persegueix ciutadans que hagin amagat diners a l’estranger però no obliga els bancs nord-americans a proporcionar informació sobre estrangers amb comptes corrents als Estats Units, és a dir, refusa l’intercanvi automàtic d’informació. I qui li portarà la contrària a l’oncle Sam si et demana xafarderies? Aquest desgavell, barreja perillosa de conveniències i desvergonyiment, té un damnificat privilegiat: l’estalvi individual i familiar, que es veu abocat als rendiments més baixos mai vists en tant que els resultats de les entitats, incloent el període de crisi econòmica, varen augmentar. Com hem vist amb els papers de Panamà, els patrimonis més rics, a més de tenir més mitjans, també obtenen millors rendiments. És a dir, en tant que a nosaltres ens donen una paella per domiciliar una nòmina als altres els faciliten els cocoters a paradisos fiscals. Sense els intermediaris legals i els financers tots aquests personatges (potser algú té un cervell privilegiat, però pel que està sortint no és el cas) no haguessin pogut arribar al bufet Mossack Fonseca i d’alguns es dubta que sàpiguen on està Panamà. El més irritant, tal vegada, sigui que anualment aquests gestors de fortunes ens deliten amb informes on destaquen, a part que fan una feina estupenda, allò de: todo va bien. A tall d’exemple, Crèdit Suisse fa un informe sobre la distribució global del patrimoni que abraça el total de la població del planeta… Quan arriba a Panamà se li gira la feina i té un atac de riure nerviós. Siguem conscients que aquest entramat només porta cap a la desigualtat més cruel, la que imposa l’egoisme monetari, el conegut com tant tens, tant vals. I retrata sense Photoshop a tots aquests que, deixant de contribuir allò que per llei els correspon fan visible la seva manca del sentit del deure i el menyspreu cap als principis de responsabilitat social envers la comunitat. Aquests bilions, amb b de burro, calen per mantenir el conjunt social cohesionat i solidari i per recuperar-los s’haurà de fer mans i mànigues En veu de Thomas Piketty, al seu llibre El capital del segle XXI destaca el següent: “La creació d’un impost progressiu anual sobre les fortunes m´´es grans del món seria l’única manera que hi hagués un control democràtic d’aquest procés potencialment explosiu alhora que preservaria el dinamisme empresarial i l’obertura econòmica internacional”. No podem permetre que aquestes desigualtats esdevinguin perpètues, ni podem consentir les justificacions més inversemblants per tal d’amanir l’egoisme i la conveniència de tan sols 1% de la població mundial.