Corrupcions

Abans, al 1989, el politòleg americà Arnold J. Heidenheimer havia establert una classificació cromàtica: en el nivell més baix, la blanca, tolerada per la societat i per les elits; la gris, quines ambigüitats són font de discrepàncies en la seva valoració i, finalment, la negra, que hom jutja inacceptable i, per tant, punible amb un gran consens. A Andorra, amb els temes de corrupció hem fet la política de l’estruç; només cal recordar que, fins a l’any 2005, el delicte de cor­rupció ni tan sols figurava al nostre Codi Penal; la signatura al novembre del 2001 del conveni penal sobre la corrupció va obligar el nostre país a modificar la seva legislació penal per adaptar-la –molt parcialment- al conveni signat, encara que deixa sense tipificar moltes casuístiques considerades com a delictes en els països veïns, entre elles la corrupció en el sector privat. Però hem fet l’estruç no només en les normes penals; la percepció social de la corrupció ha tingut una màniga molt ampla en l’acceptació del clientelisme, de l’amiguisme, del nepotisme, del tràfic d’influències, del malbaratament de recursos públics, de l’ús d’informació privilegiada, dels silencis còmplices i dels dossiers amagats en els que tots tenim molt a perdre (!). La permissivitat ciutadana ha anat acompanyada d’una absoluta –incomprensible?– manca d’iniciativa del ministeri públic i de la justícia. Amb la publicació de la Memòria del Tribunal de Comptes, que evidencia un important nombre d’irregularitats en la gestió de les administracions públiques, potser es culmina un cicle en el qual ha anat augmentant la percepció ciutadana sobre la corrupció al país. Aquesta publicació ha afegit més proves a la llarga llista de fets i comportaments laxes en la gestió dels diners públics: nomenaments arbitraris en l’administració pública i parapública, clientelisme, adjudicacions contràries a la llei de contractació, burla continuada per part del govern de Martí de la llei amb nomenaments alegals, com el poc exemplar exemple del pseudocap del pseudogabinet del Cap de Govern. Quan parlem de corrupció, la temptació minimalista és reduir el concepte al del delicte i suposar que a Andorra no hi ha cor­rupció perquè aquesta no està als diaris, ni als tribunals. Si prenem la breu definició del Banc Mundial segons la qual la corrupció és “l’abús del poder públic en benefici d’allò privat”, ens podem adonar que a Andor­ra n’hi ha i que en els darrers temps està augmentant. Salvador Giner, en La democràcia: Carta oberta a un ciutadà (Ariel, 1996) qualificava la corrupció com “la traïció a la comunitat per part dels qui tenen obligació de mantenir les seves lleis o fer-la prosperar, representant-la, governant-la o administrant-la”. Tanmateix, no es poden negar les dificultats per precisar els contorns de la noció de corrupció; com més àmplia sigui la definició, més comportaments hi cabran; i, al contrari, una definició molt nítida restringirà el catàleg de pràctiques a les que estrictament acompleixin els criteris establerts. Així, és admissible deixar fora –com fa el Codi Penal andorrà– les pràctiques de corrupció que impliquen actors privats? És necessari que hagi un traspàs financer per considerar una situació de corrupció? O un avantatge o contraprestació és suficient? I els favors a canvi de vots? Per acabar-ho d’arreglar, alguns recorden el que deia Montesquieu al llibre vuitè de l’Esperit de les lleis: “la corrupció de cada govern comença gairebé sempre per la dels principis”. I de principis democràtics no anem gaire sobrats. Es defineixi d’una o altra forma, amb la corrupció passa com amb un elefant: pot ser més o menys complicat descriure’l, però ningú té cap problema per identificar-lo quan el té davant. I cal tenir una bena molt fosca als ulls per no veure el que tenim davant! A més de la temptació minimalista abans assenyalada, un altra temptació és la de fixar-se només en cada notícia aïllada que, com tothom sap, avui dia té una curta data de caducitat i oblidar-nos de cercar els nexes, les explicacions. Les dades que anem sabent serien com icebergs i els ciutadans, enlluernats per cada escàndol, no seríem conscients d’apreciar que només són la petita part visible dels trossos d’una glacera, sense inter­rogar-nos sobre el seu origen i les seves conseqüències. En conclusió, més enllà de les definicions més o menys precises, és important investigar la part no visible de l’iceberg i els nexes entre cada cas. Aquesta línia de treball no és curiositat malsana; la corrupció té unes causes que hem de combatre, però també té uns efectes: sigui de la classe i del color que sigui, la corrupció altera el funcionament de les institucions, trenca la igualtat entre els ciutadans, desgasta l’eficiència de les diferents administracions i deteriora les condicions generals que permetrien un creixement just, equitatiu i sostenible. La corrupció és la negació pràctica dels valors que fonamenten l’estat democràtic; la democràcia s’atura allà on la corrupció comença. Per això, amb la corrupció, hem de tenir tolerància zero, encara que ens acusin de savonaroles.