On tothom és cosí d’algú

En primer lloc perquè els fets publicats es van produir bastants anys abans d’accedir a la cartera. Després, perquè eren activitats professionals perfectament legals, i legítimes, encara més en una època on tot just començava a plantejar-se el posterior desenvolupament de normes fiscals i financeres. No es pot dir el mateix de tants i tants estats europeus, amb mig miler de bancs, inclosos els tres grans espanyols, on aquestes pràctiques estaven penalitzades, al menys teòricament. Més preocupants semblen, fronteres endins, les possibles irregularitats detectades i fetes públiques pel Tribunal de Comptes. En el cas del comú de Sant Julià, afegides al presumpte ús privat de targetes de crèdit per l’anterior cònsol que han estat tímidament, o gens, seguides d’accions per part de la resta de formacions polítiques –potser val la dita llatinoamericana que entre bombers no ens trepitjarem la màniga– ni per la fiscalia. Però no són només els casos lauredians. Apareixen també despeses injustificades, entre d’altres de compensacions econòmiques sense empara reglamentada a treballadors públiques i –al menys d’una– parapública, o una adjudicació de contracte per concurs formalitzada quan l’empresa beneficiària feia dies que l’exercia efectivament. Semblaria que els càrrecs de poder, també els públics, arrosseguen costums ancestrals de prepotència, de creure’s per sobre del bé, del mal i de l’obligació de transparència davant els ciutadans i de control per la resta d’institucions també obligades a exercir el segon. I mai, o gairebé mai, amb conseqüències en forma de responsabilitzacions; ni judicials, ni polítiques. Tret de casos excepcionals, com la radical reacció ciutadana del canvi del comú lauredià, mitjançant els vots. Una experiència personal, tot just arribat a les Valls i al càrrec executiu al Diari d’Andorra, vaig quedar sobtat per la reacció d’un –diguem-ne notable– a una informació publicada que va trobar negativa per als seus interessos, i el va portar a una trucada telefònica irada, al·ludint a un cosí proper a la propietat de l’empresa. L’aleshores president editor que passava tot el dia a la redacció, amb una actitud del tot tranquil·litzadora per al novell, va respondre amb una frase lapidària: “aquí tothom es cosí d’algú”. Cosí, fill, germà, cunyat, nebot, nét... o amic. Amb els andor­rans, i alguns residents, de vella data, la capacitat d’influència és abastament coneguda i reconeguda. Diuen al meu poble: “qui té padrins, el bategen i qui no, es queda per batejar”. El Crispín del Nobel Benavent ho explicava d’una altra manera: “millor que crear afectes és crear interessos”. Una intuïció lluny de cap realitat constatable amb proves és que, com diuen de la justícia i en general al que diem la vida, “tots som iguals, però hi ha alguns més iguals que d’altres”, des del tracte que es pot rebre a qualsevol finestreta, o a un control de trànsit de la policia, a les adjudicacions de concursos per cobrir places de funcionaris, o per realitzar obres o serveis. Sovint sorgeixen adjudicataris amb cosins, pares, germans, cunyats, tiets, avis... ben coneguts. I no es pot dubtar que cadascuna de les decisions s’hagi pres justament, amb criteris objectius, comptant que entre ells no hi ha tan sols els títols acadèmics de l’aspirant a una plaça en l'administració, o el preu en casos com ara l’obra pública. N’hi ha també d’altres, perfectament objectivables: experiència, solvència professional contrastada, o característiques i materials millors en una oferta que en una altra de menor preu. Això per no parlar de les posteriors desviacions de costos, tan freqüents com sempre justificades. En cap cas, ni els més malpensats poden creure que hi hagi aquí generalitzat, sistematitzat, un tràfic d’influències en sentit estricte, el que comporta enriquiment il·legítim, que és com dir suborn passiu i/o actiu ni, encara menys, un tres per cent a la catalana. En definitiva, en un estat de les dimensions d’un poble, petit i encara més empetitit a la pràctica quan es tracta dels àmbits institucionals –els electors i elegibles censats continuem estant en minoria i per molts anys, tot i les progressives ampliacions– més enllà de la prepotència d’alguns i l’aparent impunitat en el seu exercici del poder, sembla del tot impossible establir la mesura preventiva elemental a d’altres indrets, que és un sistema rigorós d’incompatibilitats. Perquè, dels que compten a l’hora de la veritat, fins i tot forans, tothom té aquí un cosí, fill, germà, cunyat... o amic.