La banalitat de les tertúlies

Em fa pensar aquest comentari en la majoria dels polítics, també els de casa nostra, que confonen dubtar amb inseguretat, amb acoquinament, a aparèixer com atemorits davant els ciutadans. De cap manera: dubtar és ponderar, avaluar pros i contres; dubtar és tranquil·litzar els ciutadans dient-los que ells també participen (els polítics) de les pors i neguits dels ciutadans. Dubtar és fugir de la bretolada i fatxenderia dels milhomes, del governant que mai no s’equivoca i contínuament ho fa; dubtar és encertar millor, després. És també humanitzar la política. Però més enllà dels polítics, o juntament amb ells, existeixen avui uns espècimens a casa nostra –menys, gràcies a Déu– que s’anomenen tertulians i que apareixen arreu, a totes les televisions del nord i del sud, que semblen setciències, saben de tot, adoctrinen de tot, ponderen i jutgen de tot, sigui humà o diví. A més, gairebé sempre són els mateixos i es van repetint per televisions, mitjans de comunicació i media en general, siguin públics o privats. Ho banalitzen tot: terroristes, eleccions, immigracions, islam, pactes i polítics, Unió Europea, obres públiques, art, independentisme... Tot, vaja. Per altra part, han segrestat l’opinió pública en general. Tot passa pel seu propi porgador. Criden, xisclen, parlen alhora, el moderador desapareix i fins i tot a les tertúlies menys educades formalment s’arriben a gairebé insultar. Parlar de dubtar en el cas dels tertulians és una simple quimera, una il·lusió volàtil. Per altra part, cal dir que la gent –bastants, vaja!– els segueix, la qual cosa introdueix novament la vella i no solucionable qüestió: “És el que vol el poble”, i els que diuen: “Qui fa nàixer el que vol el poble?” La democràcia és el menys dolent, certament, però també és la que fa néixer totalitarismes i feixismes! En una societat on res no val res, diuen, on tot és banal o bé fan que tot ho sigui, romanc astorat com es tracten els temes tan brutals com el terrorisme o la immigració dels qui cerquen menjar, o fugen de guerres o persecucions i de la mort, per part dels famosos tertulians. O bé s’emmascaren en profunds sentimentalismes, o bé aïrats es pregunten com poden atacar la vella Europa amb els valors ancestrals, pràcticament teòrics i lluny de posar-se en pràctica en la major part de països. I cap dels savis tertulians es pregunta si a Europa no ho hem fet tot bé. Aleshores, és clar, es freguen les mans els xenòfobs, els racistes i les extremes dretes. I com en el tema de la droga, ho solucionen tot amb l’argument fal·laç de les màfies. D’entrada, les màfies no neixen per generació espontània; si exerceixen i actuen és per rebre protecció, o perquè tenen camps ben assaonats, per haver negligit abans l’educació, la sanitat i la cultura, en favor de la venda d’armes i de l’enriquiment de les multinacionals. Oi, tertulians? Com deia Kierkegaard: “Quan un home no pot elegir, deixa de ser un home.”