Deu passes endavant i una enrere

El 1960, l’estat de les carreteres dels nostres voltants era molt distint d’hodiern. Igualment ho era el parc automobilístic. Res a veure el trànsit d’aquella època amb l’eixam de cotxes que hi ha avui. Ho era també la potència dels seus motors, que amb poca cilindrada i menys electrònica arrossegaven carcasses de ferro molt més pesants. Poc o molt, també feia alguns anys que ja havia començat a minvar part de la fi d’uns creixements als temors a un misteriós aixopluc religiós, despertant-se de la hibernació la por als processos inconeguts. Sota la influència de cultures i tradicions avials, però sense l’agressivitat que hi ha en el present per demostrar capacitats infinites en la pràctica de qualsevol tasca, i sempre a prop de pares i avis, xino-xano s’anava aprenent dels perills de la vida. El que podia arribar amb un accident d’automòbil o amb la realització de captivats esports. Mal que la impetuositat, aleshores ja era el botxí d’aquella joventut. Per anar a la Garrotxa (coneguda també com la petita Suïssa catalana) des d’Andorra i fent servir el transport públic, trigaves tot un dia sense perdre cap enllaç d’autobusos i trens. En cotxe propi, el mateix trajecte el feies en quatre hores i mitja. Seguint via cap al Pla de l’Estany o l’Alt o Baix Empordà, encara no trobaves en llocs estratègicament molt ben escollits, la trista ombra d’unes senyores, que van fent temps d’un costat a l’altre d’una atrotinada cadira, i d’un descolorit i esparracat paraigua de platja. La vigilància de la guàrdia civil era menys informatitzada i més efectiva. De manera encertada en molts casos, i d’altres, equivocadament per la politització d’odis centralistes, els que entraven per una porta, no s’esquivaven a l’hora per una altra. Ja a la sortida de la duana de la Seu d’Urgell (tancada a pany i forrellat des de les deu de la nit fins a les vuit del matí) t’apareixia el primer control a l’altura del poble d’Alàs. A Martinet de Cerdanya el segon, i a l’entrada de Bellver, més del mateix. Entre Alp i el cim de Toses, algun s’hi deixava veure, i a portes de Ribes de Freser, un altre. Per si de cas. Es conduïa coneixent les se­nyalitzacions i mai en veies una dotzena en tan sols quaranta metres. La línia contínua no s’ignorava com ara, i la doble, sense voler engreixar la culpa, trepitjar-la era pena de mort. Ah! els intermitents es feien sevir. Radars? Fins al 1970 no se’n van començar a col·locar. Essent l’actitud calcada a la d’avui dia; en veure’ls, frenada en sec per prémer de nou l’accelerador al poc d’haver-los passat. Àdhuc anant per sota els límits autoritzats –devem tenir un ADN esbojarrat per la velocitat–. –Amb una mínima remembrança per reconsiderar el beneficiós, i les mancances d’un formós recorregut, en una societat de fal·lera extremista per l’avanç i el futur, fer més sovint un pas enrere per pair les evolucions, no seria pas negatiu. Així es podria equilibrar més correctament el desenvolupament de formes i sistemes, formacions i aplicacions, malgrat que d’una manera o d’una altra la realitat sigui una i les raons d’aquesta, infinites i diverses–. Tanmateix, hi ha realitats inamovibles. Són faves comptades. Una persona fal·laç és qui creu per rutina que qualsevol altre temps precedent ha estat millor que l’actual. Un exemple buit de transcendència però significatiu; guanyar en la ruta adés mencionada, dues hores i més de mig dia, evidentment, depenent del transport escollit, és un estalvi molt apreciat. Altrament, les perdurabilitats en comportaments intransformables, diàriament en augment, s’haurien de penalitzar amb càstigs severs i convincents. Tothom pot sofrir de cop descuit un contratemps, ara bé, estar per carambola al mig d’una horripilant col·lisió, provocada per un pervers delinqüent que ha estat engarjolat i alliberat de manera assídua, en aquest cas, no hauríem de dir amén, acceptant resignats les explicacions amb excuses que rebem. –I que ningú tingui la immoralitat de pensar, perquè podria ser, que són danys col·laterals.– Sí el procediment judicial és inadequat, cal substituir-lo. Més avall de la Garrotxa, camí a prop de vora el mar, la impotència sorgeix lligada de peus i mans, doncs desconeixes si la presa a peu de carretera hi és per pròpia voluntat o forçada per algun indigne mal nascut de bona mare, però com darrerament és usual, ens quedarà el consol de les típiques i reiteratives retòriques acompanyades d’un preconcebut guió sociocultural; “eren o són altres temps”, “hi ha un abans i un després”, “sempre s’ha fet així”, “és el que hi ha”, etcètera. Tal vegada, caldria esbrinar si l’abans ha estat millor o pitjor, i de caldre, poder rectificar el després. Indubtablement jo prefereixo, sense haver-lo demanat, el moment que m’ha tocat viure, encara que m’agradava més un bocí del passat.