Baixem dels núvols

Qui demana, qui reclama la construcció de l’heliport, ho fa conscient de la necessitat imperiosa de tenir-lo, o bé expressa el desig de tenir-ne un pel sol fet que no n’hi ha cap al país de titularitat pública? Passa res si el Principat d’Andorra no té un heliport per a vols comercials? No n’hi ha prou amb els serveis que ofereix l’empresa privada, que disposa d’una base a la Massana? No n’hi ha prou amb l’helisuperfície al terrat de l’hospital Nostra Senyora de Meritxell, per atendre serveis d’urgència que requereixen trasllats aeris cap a hospitals de Tolosa o de Barcelona? No fa anys que amb els mitjans actuals queden dignament cobertes les necessitats operatives en territori andorrà, tant pel que fa a treballs aeris com a operacions de rescat dels serveis de banders, bombers i policia? Quina falta fa un heliport a Andorra? És la pregunta que hauria de planar, amb lletres ben grans i vistoses, davant els ulls dels qui manen, cada vegada que se’ls planteja aquesta qüestió. Si la resposta és la consabuda i tantes vegades escoltada: “És que no en tenim cap”, algú els ha de dir ben clar: “I quina necessitat en tenim d’un heliport?” Segurament la resposta serà una altra asseveració dita a corre-cuita, però que denota una visió curta, en gran part ofuscada: “Així, si en tinguéssim, ens situaríem al mapa del món.” Aquesta frase, fent referència a l’aeroport que es proposava situar fa anys en terra andorrana –allà a dalt a les alçades de la Rabassa i de Calm Ramonet!– o a l’heliport, s’ha dit i escoltat tantes vegades, que al final haurem de pensar que les mides tan petites del Principat d’Andor­ra condicionen de tal manera la percepció de la realitat del país, que es vol mirar de tenir-ho tot a dins, encara que no s’hi pugui encabir i, més toca-sons, encara que no faci falta. Com si no disposar d’infraestructures que posseeixen països molt més grans fos motiu d’avergonyiment, de ser menys poca cosa. Si Andorra ha de ser al mapa del món, de manera ferma i amb la presència real que té i es pot permetre, ja hi és i hi serà per la seva pròpia capacitat, per adaptar-se als nous aires que bufen al món i, sobretot, per confiar en el potencial de la seva gent, dels joves que ara estudien i que seran el futur del país. Enganyar la realitat amb emmirallaments que no tenen ni cap ni peus, només fa que crear incerteses i pèrdues de valor, d’autoestima. Ara per ara, si ho pensem amb el cap serè, la infraestructura que cal pensar més, que cal rumiar més, que cal mirar de fer o de deixar de fer, no és pas un heliport, sinó l’accés a les bordes de Ràmio, per tal que la Unesco, mig fastiguejada per veure anys de dubtes i poca decisió, no acabi per treure la vall del Madriu de la catalogació de Patrimoni Cultural. S’hi juga més trumfos Andorra amb el Madriu, que amb un heliport. Baixem dels núvols i mirem d’apamar i de reconèixer en les limitacions físiques d’Andorra una de les seves virtuts: la del sentit comú que durant tants segles ha permès sortir-se’n als seus habitants. Les fogonades d’altres temps ben recents, en què tot s’arreglava amb morterades de diner públic invertits en preteses miroies, sortosament ja no se senten, encara que algun retruc sona ara i adés, com ara l’heliport. O les intencions, en aquest cas foranes, però també enlairades allà als núvols, d’operar vols regulars a l’aeroport de la Seu, anunciats per a l’abril, per al maig i ara per al juny. Ai!, baixem dels núvols, aterrem d’una vegada.