Josep Maria Mas Pons: entre la biografia i les memòries

És per això que és tan important l’aportació de la història de cadascú de nosaltres, feta de vivències, records, experiències, buits, diàlegs, lluites i encerts o desencerts per escriure la història que en podríem dir més global, però que mai no s’acaba del tot, perquè més enllà dels fets, existeix la interpretació i la presència activa o passiva de cadascú de nosaltres. Aquests mots són un petit preàmbul per deixar constància del llibre escrit per Albert Roig, intitulat Josep Maria Mas Pons (Pere de l’Oros), vida política 1960-1991. És un llibre que va des de la biografia a les memòries de Josep Maria Mas Pons. Amb tot, penso que és més el resultat d’una semblança que no pas una autobiografia. Jo que vaig tenir el plaer de ser secretari de la sindicatura de Francesc Cerqueda i Pascuet i Josep Maria Mas Pons, síndics generals, durant una llarga temporada, abans de formar part del primer Govern de l’Oscar Ribas, en moltes planes del llibre hi descobreixo el sentit humà dels vells andorrans en el quefer públic del sotssíndic Josep Maria Mas Pons. És a dir, seny, equilibri, tossuderia, treball i esperança al límit. Abans ja l’havia tractat quan ell va ser conseller delegat de Serveis Públics, però el fet que el seu despatx de sotssíndic i el meu només quedaven separats per una paret de fusta, fa que aquest llibre en moltes planes se’m fa especialment sensible. Molt sovint ens planyem que no podem comptar ja amb les vivències de persones que han tingut una presència activa i creativa en el desenvolupament socioeconòmic del país. Malauradament han marxat d’aquest espai i d’aquest temps sense poder llegir i rellegir el que han viscut des del si de les institucions o quins han estat els seus reptes, desencisos, encerts. He llegit aquest llibre no pas com una història, almenys durant dotze anys, sinó com quelcom que jo veia, observava, intervenia, cooperava, assentia o discrepava. La vida pública d’un home tossut amb i a Andorra. És un llibre com diu l’eficient Albert Roig, el seu cronista: “Un relat en primera persona d’un testimoni que va ser un dels protagonistes de la gran transformació d’Andorra”. Personalment, he trobat realment interessant el capítol dedicat als aiguats del 1937 perquè penso que va marcar la resta de la seva vida; tot el que fa referència a Cal Pere d’Oros pel que significa d’arrels tel·lúriques en la persona de Josep Maria Mas Pons, tant en l’àmbit privat com en el públic. I que el dedicar-se a la política, almenys per als mes sincers i sencers a tots els nivells ho defineixen les paraules que dóna Josep Maria Mas Pons en acabar la biografia-memòries: “A partir d’aquell moment, jo em vaig retirar. El meu fill ja era al Consell des de feia dos i anys i em vaig alegrar que ell hi anés; però un boig en una casa es pot mantenir, dos és difícil”. I no és que abans no hi havia mala llet Sí, també, però era una mala llet més sincera i sencera. Més humana, menys falsa, menys professionalitzada, com la d’avui, per exemple. Beneïda follia on surava més la serietat que la pretesa professionalitat que tants errors ens dóna avui, la vida política. Un llibre, penso, que cal llegir amb molta cura, per adornar-nos que Andorra ha canviat molt, sobretot i malauradament en l’aspecte humà. En l’humanisme que sempre dic.