La revolució de la misericòrdia a Meritxell

L’Evangeli ens convida a estimar-nos els uns als altres, és a dir, l’amor. Quan casem la bondat i l’amor rebem el do de la misericòrdia. On rau la revolució de la misericòrdia? Des del sofà del menjador de casa no s’ha fet mai cap revolució, que sàpiga. Cal sortir al carrer. Hem d’omplir les places. Hem de provocar, com fa 2.000 anys a la Palestina, la pregunta: “qui és aquesta persona a qui segueix la multitud? És la qui passa fent el bé.” “Mireu com s’estimen! deien dels primers cristians.” Visualitzem per a tots la misericòrdia –cor i misèria, la bondat de Jesús i la misèria de l’adúltera, cara a cara–. Tots els altres han esquivat covardament la misericòrdia. Revolucionem-nos! Davant la globalització de la indiferència, diguem-nos ben explícitament que ens estimem! Revolucionem-nos! Davant els planys d’una societat competitiva i, òbviament, individualista, fem castells humans, com ho feren els nostres castellers el dia de Sant Jordi a Andorra la Vella. Els castellers no són persones aïllades. Són persones que fan pinya. Totes cooperen a la creació corporal per a gaudi de tothom. Revolucionem-nos! Davant el materialisme i la superficialitat. No podem fer país des de la passivitat o, pitjor, des de l’enveja a les iniciatives dels altres. Sols podem edificar des d’una vida de fe: “perquè has cregut, Pere, sobre aquesta pedra edificaré la meva Església.” Revolucionem-nos! Davant qualsevol escletxa d’orgull i d’egoisme que ens priven avançar devers “un cel nou i una terra nova.” Confiem-nos al sagrament de la misericòrdia. Per aconseguir un món millor no n’hi ha prou amb la raó, ni amb més mitjans tècnics. Ens cal el cor, les emocions, la festa, la germanor, la misericòrdia. Festegem que ens estimem. Els avis i les padrines ens han donat Meritxell per celebrar la bondat i l’amor. Cada una de les set parròquies d’Andorra té una mirada neta, un cor gegantí, un somriure murri. Són les arrels de la gavernera plantada per la història andorrana que cada any floreix en la primavera pasqual. Per aquest motiu el Papa Francesc ha dignificat el Santuari amb el títol de Basílica, església predilecta de l’Església. El Papa honora un santuari que durant vuit segles ha estat “entre dos nacions neutral” (himne andorrà) “la casa pairal” de tots, els de casa i els refugiats que s’hi ha acollit. El diumenge de Pentecosta, 15 de maig, el Santuari Nacional de la Mare de Déu de Meritxell, acull totes les set parròquies andorranes i els germans de l’Ariége. Compartim la joia pasqual, el mes de Maria i la festa de les mares. Enguany, encara amb més devoció. El Papa Francesc ha nomenat Meritxell Santuari Jubilar de la Misericòrdia tot convidant-nos a mirar Meritxell. Mirem, doncs, Meritxell! Els pelegrins de la Valira del Nord, a les envistes del Santuari saludem la Mare de Déu i els pelegrins de la Valira d’Orient, des del Roc de la Salve. Despleguen la bandera i entonen amb veu vibrant “Déu vós salve, Reina i Mare de misericòrdia, vida i dolcesa, esperança nostra...”. Mirem Meritxell! Gaudim de la contemplació dels arcs que són signes de l’aliança matrimonial entre Déu i Andorra: Jo seré el vostre Déu i vosaltres sereu el meu poble, si compliu amb les obres de misericòrdia espirituals i corporals. Mirem Meritxell. Ens aturem davant la porta jubilar. La figura de la paràbola de la misericòrdia que també presideix totes les església jubilars del planeta terra ens convida a passar la porta jubilar. Deixem fora la mala bava de fer sang i fetge amb els qui no pensen com nosaltres. Espolsem-nos la pols dels prejudicis, rancors, enveges, recels que neguen la comunió. Alliberem-nos de tota mena de tristesa, desesperança que porten incrustat el desamor. Passem la porta jubilar. Preguem Pare, perdoneu les nostres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors. Som davant la Mare de la divina misericòrdia que ens allarga la mà. Enllacem les mans fent l’anella de la sardana Virtus Unita Fortior. Preguem: Que arreli en el nostre poble: la joia de donar i la joia de perdonar, la joia de servir i la joia de compartir, la joia de creure i la joia d’esperar, la joia de viure i la joia d’estimar, la joia d’estimar i la joia de ser estimat. La meva Confident em somriu: “l’amor és l’únic tresor, és la més rica herència, és l’única arma per revolucionar el món, l’amor és la raó de viure”. Ho he entès del tot: Si no ens podem entendre pel llenguatge, cerquem d’entendre’ns per l’amor. (Ramon Llull, filòsof, escriptor, místic i gran viatger, 1233-1316).