La fragilitat de l’aigua

I la impossible segona recuperació per anys, amb la contaminació de l’aqüífer, trobem a les xarxes –amb la credibilitat relativa de l’origen– que el 1999 es va retirar a Polònia totes les ampolles de vidre de 33 centilitres de Coca-Cola, i 200 malalts al Benelux, el mateix any, per insalubritat del mateix refresc, en aquest cas fabricat a Dunkerke, a més del mig milió d’envasos de l’aigua Dasani, de la mateixa empresa mare, retirats el 2004 al Regne Unit, per una raó semblant. Però és clar: Arinsal no és Atlanta, i el diferencial de potència entre empreses i marques, andorrana i transnacional, és encara infinitament més gran. També s’ha publicat que, durant l’hivern, han estat nombrosos els casos de gastroenteritis al poble massanenc, a més dels que es produeixen al llarg de l’any al conjunt de les Valls, sobretot entre la població infantil. Però trets de casos excepcionals, aquí s’acaben patint en silenci, o gairebé, sense perjudici apreciable per a la imatge del país, que darrerament no ha parat de rebre cops, i forts. Semblaria que l’aigua no es pot trencar si no és glaçada. Però la fragilitat fàctica, la seva fàcil destrucció, com a mínim per al consum animal, és extrema. Al Principat del sud està amenaçada per les filtracions dels nitrats de tantes granges de porcs. Experts en prospectiva auguren que les lluites per disposar d’aquest element esdevindran –en alguns indrets ja ho són– guer­res, en el sentit convencional o fredes. Una fragilitat dels béns naturals afegida, tot i que semblaria menys controlada, que la de la resta del paisatge, tan abundantment amenaçat d’allaus, esllavissades i, amb menys insistència, d’incendis i aiguats. Les depuradores han permès, amb les limitacions de l’incivisme, que els rius baixin nets a dintre i més enllà de les fronteres, i vius, amb fauna per a delit de pescadors. Amb l’excepció de la terbolesa periòdica de la xarxa de boca d’Escaldes. Aquesta de l’aigua és una riquesa proverbial andorrana. Amb situacions paradoxals com ho és la que es crea a la parròquia que es presenta amb l’eslògan de paradís de les aigües. I afegirem una altra dada de l’estadística internacional trobada: el 65 per cent dels cabals d’abastiment en el conjunt europeu és d’origen freàtic, és a dir, soterrani, com la majoria dels corrents naturals que acaben brollant a les fonts. Fa dies, tanmateix, que tothom sap que cap bé de la natura és inesgotable, infinit, per gran que sigui l’abundància. I que l’administració de la riquesa és menys segura entre els nous rics. O sigui que, per conservar-la, el primer que cal és no malbaratar-la i tenir-ne una cura constant. Així, després de diversos vessaments de gasoli a rius i al subsòl, s’ha procedit per obligació legal a la revisió dels dipòsits del combustible que emprem majoritàriament per als proveïments, i per a la calefacció imprescindible de les llars, condició indispensable, d’altra banda, per a les llicències d’habitabilitat. És una constatació arreu que només quan es produeix un –de vegades en calen bastants més– accident mortal s’hi posa un semàfor a una cantonada o es fan les obres necessàries per eliminar punts negres de les carreteres, per no parlar dels radars de control contra els excessos de velocitat. El cas d’Arinsal requerira una revisió general, i uns tests constants, dels cabals d’aigua, també soterranis i no només dels superficials o dels brolladors i fonts. A més d’unes neteges més freqüents de les lleres dels rius i dels estanys. Perquè cal garantir, al present i per a l’esdevenidor, el manteniment de les grans riqueses que ens ha donat la natura, entre les quals l’aigua bona i abundant.