Els idiomes més importants del món i el català

La població actual de la humanitat és d’uns 7.000 milions d’éssers humans. La meitat parla sols set dels 7.000 idiomes que existeixen. És a dir, que un 44,7% de la població mundial tan sols utilitza l’1,43% dels idiomes disponibles. Parlem, doncs, de quins són els set idiomes més parlats en el nostre planeta. Ho farem de menys a més. I del pes i importància del català. La setena llengua més parlada és el bengalí, l’idioma oficial de Bangla Desh i els estats indis de Bengala Occidental i Tripura. El parlen i l’escriuen un total de 211 milions de persones. La sisena és l’àrab. Territorialment ocupa tot el nord d’Àfrica i Mitjà Orient. A més a més és la segona llengua en molts països del continent africà i asiàtic. El parlen uns 246 milions de persones. La cinquena llengua d’aquest rànquing és el rus (àrea: Rússia, Bielorússia, Kirguizistan, Kazakhstan, Abkhàzia i Ossètia del Sud). Aquesta llengua és molt utilitzada també a Ucraïna, i a altres països de l’Europa occidental. El parlen i escriuen uns 277 milions de persones. La quarta llengua més parlada al món és l’espanyol. Àrea: Espanya, Amèrica del Sud (exceptuant Brasil), Surinam i la Guaiana i quasi tot Amèrica Central i el Carib, exceptuant els països de la Commonwealth. El parlen uns 392 milions de persones. El tercer idioma més parlat és l’indostànic, que també és conegut com a hindustaní i més que un idioma unificat té un conjunt de dialectes (hindi, urdú, oficials a l’Índia i Pakistan) que es parla fonamentalment a l’Índia i part d’Àsia. El parlen uns 497 milions de persones. La segona llengua més parlada és l’anglès. Llengua oficial d’Anglaterra, Estats Units de Nord-Amèrica, Canadà, Austràlia, i un centenar de països més que el van adquirir com a llengua colonial (com és el cas emblemàtic de l’Índia que fou dominada per Anglaterra) L’anglès és considerat avui dia com l’ idioma quasi universal. És la llengua més utilitzada en el comerç i les finances internacionals. El parlen en total uns 508 milions de persones. I, finalment, la llengua més parlada del planeta és el mandarí, utilitzat per uns 1.000 milions de persones i es parla al nord, centre i sud de la Xina. Dins d’aquest panorama on és la nostra llengua catalana? Segons un informe de la revista Etnhologue (2009), la nostra llengua ocupa el lloc número 75 de la llista de les més parlades, amb uns 11,5 milions de catalanoparlants (Catalunya, Comunitat Valenciana, Illes Balears, Andorra, Franja Oriental d’Aragó i el sector oriental de la serra o franja de Carche (Múrcia). També es parla al Rosselló (França) i a la ciutat de l’Alguer (Sardenya). Només a Andor­ra és llengua oficial única. Vol dir tot plegat que a la llarga anem vers un món dominat per un únic idioma o per un grup molt reduït de llengües? Científics i analistes experts en el tema creuen que és impossible que s’imposi un idioma sol. L’argument principal que esgrimeixen és que l’idioma forma part de la cultura. Cada cultura –diuen– a més de tenir els seus propis costums, tradicions, normes i ritus, compte amb un idioma propi com a part de la seva idiosincràsia, ja siguin ramificacions d’un mateix idioma (com seria el cas de l’espanyol que es parla a Espanya, Mèxic o l’Argentina) o d’un idioma independent (com podria ser el d’una ètnia aïllada de la civilització). El llatí a l’Imperi Romà va ser la llengua franca com a fruit de la seva política expansiva amb la invasió física dels territoris conquerits. Tenien el poder econòmic i polític i van imposar també les seves lleis, costums i la llengua. És impossible separar la cultura dels individus, d’una comunitat, del seu idioma. Per aquesta raó la possibilitat d’una primera llengua natural comuna queda descartada. Malgrat tot es pot pensar en una segona llengua comuna a tothom com a cosa factible. Als europeus ens pot semblar que l’anglès ja és aquesta segona llengua. Només cal veure la quantitat d’escoles i acadèmies que l’ensenyen i que s’usa cada cop més tant en els negocis com en les relacions humanes. Els intents de crear una llengua per a tothom, com va ser l’esperanto (1876) no han progressat en la mesura que no ha tingut gaire pes. Creada per l’oftalmòleg polonès L. Zamenhof, amb la voluntat que es convertís en la llengua auxiliar internacional, cap país ha adoptat l’esperanto com a llengua oficial. S’estima que hi ha entre 100.000 i 2 milions d’esperantistes en tot el món. L’anglès s’imposa com a segona llengua a occident. Davant d’aquest panorama que –teòricament– ens pot semblar poc favorable per a la nostra minúscula llengua cal mantenir una actitud positiva. El català, com hem dit, forma part de la nostra cultura, de la nostra idiosincràsia. És impossible separar-la de les persones que la parlem. Cultivem una segona, tercera o quarta llengua comuna (anglès, francès, alemany, xinès...). Cognitivament és beneficiós per al cervell saber llengües. Però sense abandonar la nostra. Defensant la llengua defensem també la nostra personalitat. I això no té preu.