El brutalisme a l’ADN

No volen que acabin com els 33 edificis socials del programa Pruitt-Igoe que l’arquitecte Minoru Yamasaki (el de les Torres Bessones de Nova York i la Torre Picasso de Madrid) va construir al anys 50 a St. Louis (Missouri) i van acabar enderrocades al primer quinquenni dels anys setanta. El brutalisme, a més de la utilització del formigó vist, mostrava una indiferència, quan no un menyspreu total, dels seus creadors a la inserció en l’entorn. A Andorra podem trobar una exemple tardà d’aquest moviment arquitectònic en l’edifici administratiu de Govern projectat per l’arquitecte català Josep Puig Torné. Aclarit, doncs, que l’essència del moviment brutalista no té relació directa amb el mot brutal, podem elucubrar sobre la desimboltura –brutalment agressiva a l’entorn i al paisatge– que ha caracteritzat l’obra pública, l’urbanisme i l’ordenament del territori a Andorra els darrers trenta anys. Salvades algunes honroses excepcions, la majoria d’espais i edificis públics, infraestructures viàries, canalització de rius, protecció de vessants, s’han fet sense la sensibilitat necessària amb el paisatge, amb els recursos naturals, amb l’entorn urbà i el patrimoni cultural que hauria de guiar l’actuació de les administracions públiques. El Col·legi d’Arquitectes ha manifestat en un article (Taquilles més voreres) el seu posicionament sobre “les greus deficiències i fins i tot incongruències del projecte d’estació d’autobusos”. Probablement, els redactors de l’article tenien molt present la frase de Winston Churchill, “we shape our buildings, and thereafter they shape us”: nosaltres donem forma als nostres edificis i desprès són ells que ens conformen a nosaltres. El ministeri d’Ordenament del Territori segueix –en la segona dècada del segle XXI– ancorat en una concepció colonitzadora de l’espai, ignorant la relació dialèctica que Churchill va resumir (el 1960!) entre allò construït i la societat. Canvien els partits de govern, canvien els ministres, canvien els directors del departaments, però la seva filosofia i les seves actuacions romanen impermeables a les noves tendències de l’urbanisme, l’enginyeria i l’arquitectura, com si el seu ADN fos immune a integrar la sostenibilitat ambiental i la gestió dels riscos associats a fenòmens naturals. Això sí, el que mai no perden és una veneració indestructible i incondicional vers els interessos dels terratinents i les necessitats de les grans empreses d’obra pública. Taquilles i voreres expressa amb cruesa com l’obra urbanitzadora i de provisió d’equipaments públics ha arribat a Andorra al grau súmmum de simplificació urbana, de pèrdua de la diversitat i complexitat que pot i ha de contenir una ciutat; sense comptar la flexibilitat amb la qual la mateixa administració incompleix les normes ambientals i de construcció, el respecte als marges de rius, posant en perill la seguretat de les edificacions i les persones. En lloc d’urbanisme s’està fent urbanalització, la qual segons la formulació de Francesc Muñoz, professor de geografia urbana de la UAB consisteix en la banalització dels espais públics, que deixen de ser escenaris de vida, de continuïtat històrica, en els quals es pot apreciar la petjada identitària d’una construcció progressiva de l’espai per convertir-se en clixés, en postals intranscendents de llocs intercanviables al llarg del planeta: els non-lieux dels quals ens parla l’antropòleg Marc Augé. Amb l’agreujant que, a Andorra, per una manca (voluntària?) de sòl públic, aquests equipaments ocupen i destrueixen, sovint de manera barroera, el medi natural. Estic segur que, als representants actuals de l’organització col·legial dels professionals de l’arquitectura, no els ha estat fàcil prendre la decisió de publicar un article en el qual palesen la seva autonomia respecte a les interferències del poder polític en la societat civil. Veig més, en el seu article, una reivindicació moral i cultural que una reivindicació econòmica i corporativa. Sento (agraeixo) i espero no equivocar-me, la voluntat dels arquitectes per demostrar que estan disposats a assumir col·lectivament una responsabilitat social per millorar les condicions de vida dels ciutadans. Una responsabilitat que, evidentment, no recau únicament en ells, sinó que ha de ser assumida per altres membres i organitzacions de la societat civil: altres professionals de la tècnica però també de la salut, usuaris, ciclistes, vianants, en definitiva ciutadans adults i lliures que es resisteixen a delegar en el poder polític i tecnocràtic les seves condicions de vida.