No em traurà l’orgull de ser andorrà... ni Cristo!

Aquesta successió de fets, combinats amb l’auge i massificació de les xarxes socials, mitjans de comunicació, etc. han fet que en un període molt curt de temps haguem rebut una allau de critiques qüestionables tant en l’àmbit de país com de la pròpia població que hi vivim. Hem de ser conscients que aquestes crítiques sovint desmesurades i poc fonamentades o falsament generalitzades a tota la població, indueixen a una degradació de la nostra imatge, provocant grans repercussions socials: s’ha de tenir molt en compte, atesa la seva vocació de permanència que poden adquirir en un període important de transició social, política i econòmica. La reversibilitat de certs tipus de crítica, en termes d’imatge de país, poden esdevenir circumstàncies de tan difícil execució que s’han d’evitar en la major mesura possible, d’aquí la importància de mantenir una defensa conjunta del país en matèria fiscal, social, etc. Més enllà dels colors polítics de cadascú. Particularment com més atacat em sento últimament per ser andorrà, més m’envaeix en cor i ànima un sentiment de patriotisme aferrissat, i malgrat la impotència i la indefensió que puc sentir en ocasions, cada vegada més em sento políticament proandorrà, i certament no em traurà aquest orgull... ni Cristo!. Segueixo tenint un sentiment romancista que en les persones que realment senten el país dins al cor, mes enllà dels problemes socials que ens trobem avui en dia, existeix una gran energia letàrgica, la qual només espera un sentiment patriòtic que la desperti, i ens faci retornar l’orgull de ser el que som. Algunes persones i mitjans de comunicació forans que tant ens estan atacant últimament, els he arribat a definir com a la clara personificació del sentiment sensacionalista addicte a la carnassa i al mal aliè, que destrueix l’ànima de les persones, i es presenta com a aquells individus envoltats d’una capa de falsa justícia i veritat absoluta, que l’únic que fan és demostrar com, en ocasions, la ignorància i l’estupidesa de la raça humana pot arribar a ser inescrutable. Està clar que tenim problemes, i que els mitjans de comunicació en un estat democràtic són una bona línia de transmissió del coneixement (i també de denúncia) del que passa al nostre voltant, però fins a un cert punt i sense esdevenir autèntiques telenovel·les. Sóc partidari de deixar de treure pit cap a fora, seguir fent els andorrans passant el més desapercebuts possible i fent poquet a poquet la nostra, arreglant les nostres coses des de dins de casa. A la vista del moment en què ens trobem, crec que a Andorra s’han d’establir unes condicions òptimes de desenvolupament a base d’un profund sentiment de responsabilitat social, lligat a una fèrria decisió d’anul·lar els ignorants calumniadors incorregibles, que tant mal ens estan fent a la població, etiquetant-nos indirecta però homogèniament a tots els ciutadans, dels mals que pateix alguns sectors del país. No tots som la BPA, ni aigua contaminada, ni contrabandistes, etc. No hem de caure a les mans d’aquests que ens critiquen desmesuradament. Aquests que per entreteniment de les seves masses alimentades d’aquest sensacionalisme, sempre estan en espera d’un nou espectacle, que els faci oblidar els molts mals que ells sí que pateixen de veritat. Per últim, dir que en les nostres pròpies mans està el destí del país, només així portarem el nostre futur en consonància amb el nostre treball, el nostre orgull, la nostra determinació i la nostra perseverança, només així ens tornarem a aixecar. Hem de tenir en la ment que en temps passats els nostres avis no van rebre de l’aire del cel una Andorra pròspera econòmica i socialment parlant, sinó que van ser ells juntament amb molts treballadors vinguts de fora que la van crear, i això és el que ens toca fer a nosaltres un altre cop, tots junts (els que realment ens estimem el país)!