Els prats eren plens de ferits gements

Els dos dar­rers, Pedres d’Auló i Baladredo, amb ressonàncies de desfeta, horror i patiment. A Baladredo, del 22 al 25 de juliol de 1938, s’hi lliurà una batalla cruent, en un intent –que resultà infructuós– de l’exèrcit republicà per trencar la línia del front que el general Franco havia traçat des de la mateixa desembocadura de l’Ebre fins al Pirineu, una llargada de més de 300 quilòmetres que a grans trets resseguia, des del mar, l’Ebre fins a Mequinensa, per enfilar el Segre fins a Balaguer i Camarasa, per d’allí continuar Noguera Pallaresa amunt i abans del congost de Terradets, pujar pel mig del Montsec de Rúbies per assegurar-se la Conca Dellà, ben a prop d’Isona, saltar la serra de Carreu i les barrancades que baixen de Boumort, passant per Hortoneda i de dret cap a Esplà. Des d’allí, a mig aire, sempre assegurant-se el curs del riu, des de les envistes de Gerri de la Sal, cap a Tornafort, Vilamur i de dret al Cap de Baladredo, ja als dos mil metres d’altitud, deixant Llavorsí als peus i saltant la Noguera de Cardós sota Tírvia per enfilar-se altre cop a lo Cuco, lo Calbo i fins als 2847 metres que té el cim de Mont-roig. Una línia de front establerta per l’exèrcit franquista amb la vista posada en la conquesta de Catalunya, amb objectius prioritaris com les centrals hidroelèctriques de Camarasa i Tremp (d’aquí l’ocupació de la Conca Dellà), per tal de privar de l’energia les fàbriques de material de guerra de Barcelona. La línia de front ens arriba i molts la tenen present per haver viscut la guerra o haver-ne patit les conseqüències, en blanc i negre, en memòria fotogràfica en blanc i negre, però molt viva, amb l’exposició Itinerari d’una memòria enfrontada, que podeu veure a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell fins a començament de juny. És l’autor de l’aplec de material i de les excepcionals fotografies, Oriol Riart i Arnalot (Esterri d’Àneu, 1978), historiador, fotògraf i gestor cultural, que va estudiar pam a pam sobre el ter­reny ara fa deu anys les restes materials del front, va entrevistar soldats que participaren a la guerra que encara viuen i s’endinsà en els diaris personals d’alguns d’ells, que detallen autèntiques escenes humanes, dramàtiques, corprenedores, també aterradores. N’és un exemple el diari de guerra del metge, ara beat, Pere Tarrés, que atengué a les files republicanes els ferits de la batalla de Baladredo. Escriu: “El combat ha estat cruelíssim. El resultat, negatiu. No s’ha pres la posició. Des de les 7 del vespre fins a les vuit del matí hem curat 300 ferits. L’assistència ha durat tota la nit i hem hagut de curar a les fosques, únicament amb un llumet d’oli sota els arbres del bosc, amb un vent que ens deixava a les fosques i ens feia pelar de fred; estenent-los on podíem, mirant de tota l’estesa quin era el més greu, agenollant-nos als seus peus prodigant paraules de consol i limitant-nos a rentar la ferida, posar una glassa, hemostàtic i bena. I evacuació ràpida. Aglomeració. Els prats eren plens de ferits gements, clamant la seva curació”. Toca encara el cor llegir aquestes vivències que, tot i haver passar fa gairebé vuitanta anys, com diu la catedràtica d’història contemporània de la Universitat de Lleida, Conxita Mir, en el pròleg del llibre catàleg que acompanya l’exposició: “Són experiències memorialístiques que constitueixen un repte suggeridor des de molts punts de vista, entre ells l’educador, ja que accions com aquesta permeten reflexionar sobre la fragilitat de la convivència humana, de la pau i del benestar, tot insistint en el coneixement d’un passat que sobretot els joves necessiten comprendre millor”. Podeu completar el forniment que ens aporta aquesta treballada investigació de l’Oriol Riart, amb l’audiovisual realitzat per ell mateix, que trobareu a internet, La batalla de Valadredo (Valadredo surt així escrit en els documents de l’època i en el diari de Pere Tar­rés, malgrat que la grafia oficial actual del topònim sigui Baladredo).