Simfonia de vent i foc

De l’Esperit –com de totes les realitats immaterials– la Bíblia en parla amb signes. Dels diversos signes de l’Esperit, avui n’apareixen dos: el vent i el foc. El vent i el foc són les notes de la simfonia de la Pentecosta. “Se sentí venir del cel un so com si es girés una ventada violenta.” Una ventada que obrí portes i finestres. Que airejà no sols l’estança sinó sobretot el pensament i el cor d’aquells homes. Tots ho entenem: el vent no el podem veure ni agafar amb les mans però, en temps xardorós, ens acarona la cara i, en el torb, ens colpeja amb violència. En primavera, ens porta els perfums de les flors o, a l’estiu, les veus i les músiques llunyanes. L’Esperit Sant és el vent de Déu que mou el cor de cada creient enmig de les dificultats. Que foragita els núvols dels dubtes i les pors del nostre pensament. L’Esperit Sant és el vent que empeny les veles de l’Església mar endins vers una nova creació que és l’obra de Déu de cada dia. I continua el text bíblic: “Se’ls aparegueren com unes llengües de foc que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d’ells.” El foc de l’Esperit atia el cor, purifica les intencions, crema la fullaraca de les inutilitats... Els homes de la Pentecosta són uns apassionats als quals els mouen no interessos partidistes, sinó la passió de l’evangeli. El foc és caliu i és llum. L’Esperit Sant és el caliu diví que inflama les nostres vides, les nostres decisions, les nostres per vèncer foscors i dubtes. I és llum que il·lumina els nostres camins i les nostres esperances. L’Esperit Sant és el foc diví que purifica els nostres cors d’egoismes, orgulls i exclusivismes... L’Esperit Sant és el foc diví que esborra les fronteres dels cors, fronteres que exclouen i marginen, per tal que tots puguem parlar el llenguatge universal de l’amor.