Híbrids

Des de fa uns dies que em trobo, tot circulant per la xarxa viària del país, amb una presència reconfortant. Un autobús híbrid, que proclama, des de la popa i festonejat per un lluminós verd bancari, la seva condició sostenible i respectuosa amb el medi ambient. Naturalment, no tot han de ser flors i violes, però si més no ja no és una d’aquelles antigalles fumejants que de tant en tant projecten simpàtics nuvolets de sutge així que arrenquen. Diuen els papers que el pla Engega, amb què Govern vol subvencionar vehicles elèctrics i híbrids, ja s’ha quedat sense fons. No sé si és una bona o una mala notícia. En qualsevol cas, la hibridació està de moda. Potser val la pena recordar aquells temps, llunyans però tampoc tant, en què Andorra era una potència capdavantera en vehicles híbrids. Em refereixo, naturalment, al segle XVIII, quan una de les grans produccions nacionals eren els matxos i mules nascuts dels encreuaments, gairebé contra natura, entre cavalls i someres, eugues i rucs. Un bestiar híbrid, valent, resistent, molt preuat pels pagesos i militars dels països veïns, que el tenien en una altíssima consideració. Les fires n’anaven plenes, i se’n feia un puixant comerç diguem-ne semiclandestí per evitar aranzels. Si fins i tot el nostre doctor No particular, l’agent de Carles IV don Francisco de Zamora y Peinado, en va fer un panegíric especial en un dels papers solts que es troben en els seus lligalls, a la biblioteca del Real Palacio de Madrid. Deia el vell don Francisco, i cito de memòria: “Las mulas andorranas son las mejores de Cataluña, por su ligereza y fuerzas.” I prou sabia el que es deia, perquè se’n va fer un tip, d’anar amunt i avall, reclutant espies.