El diner públic

Els bancs sempre guanyen i no acostumen a perdonar ni un euro. Per això al Govern li tocarà complir amb les responsabilitats adquirides i gratar-se la butxaca en qualitat d’avalador del programa de crèdits públics a l’emprenedoria, innovació i altres. Segurament la iniciativa va ser pensada per a nobles propòsits però s’està demostrant com una empresa de massa risc. Haver de fer front a 800.000 euros no és poca cosa a aquests moment de la pel·lícula en què els números solen sortir massa vermells. I això deu voler dir que la selecció dels projectes empresarials en els que s’ha dipositat la confiança no ha acabat de ser del tot encertada, i que tampoc s’han fet grans esforços per assegurar-se que els beneficiaris assumissin la lògica quota de res­ponsabilitat que els pertocaria.

L’Estat no és l’empresa privada, que només s’ha de preocupar a donar dividends. Els seus beneficis a la força han de ser menys tangibles i fins i tot són obligatòries inversions a fons perdut, per e­xemple en el terreny més social. Però això no vol dir que no hagi de pensar a treballar amb més rigorositat en moltes parcel·les, perquè massa sovint ens fa la sensació que el diner públic és més fàcil d’invertir o de gastar, segons com es miri.

Així, un cop embeinats aquests centenars de milers d’euros i posats en el mode optimista només queda desitjar que almenys algun dels préstecs hagi servit per tirar endavant les iniciatives i generar negoci. Però si només hem sentit a parlar dels impagats segur que la cosa no haurà estat per tirar coets.