La novel·lista

No recordo com va anar que vaig començar a escriure al Diari. Encara no fa els vint-i-cinc, perquè la seca no es va orquestrar fins uns mesos després que sortís el primer número, i em penso que la primera col·laboració va aparèixer cap al novembre. Suposo que m’ho deuria demanar el Joan Cal, el director del Segre, que durant uns mesos va instal·lar-se a Andorra per fer d’starter del nou diari. Potser entre les copes del dijous vinent acabaré d’esbrinar com va anar, tot plegat. El cas és que amb la inconsciència habitual els vaig dir que sí, i fins ara. Des d’aquell dia i fins avui, sense fallar ni un sol dimarts (em penso que només una vegada no es va publicar, i encara va ser per causes alienes!). Ja sé que fa molt de temps, i que potser començaria a ser l’hora d’anar deixant pas al jovent. Però què volen que els digui, ja és com un hàbit (que no pas una rutina). Les fotografies que han anat acompanyant l’article (i han anat canviant a mesura que anava perdent pèl) diuen moltes coses. La que surt ara –i que ja té uns quants anys– me la va fer la Claire McLaughlin, en un lluminós capvespre d’agost a Annaghmakerrig. Però la que més em va agradar va ser la primera de totes, la dels anys noranta: lluïa una formosa tofa pilosa al cap (que llavors, ai, ja esclarissava) i una nena a coll: era la meva neboda petita, la Geòrgia Costa. Aquella nena que ara ja és una dona és a punt de treure la seva primera novel·la. Només per haver aparegut uns quants anys amb ella, setmana rere setmana, tota aquesta aventura ha valgut la pena i fa que em senti, avui, plenament realitzat. Molta sort, nebodeta.