Retorn al futur

Era a l’octubre, un dimecres a la nit, i no conduïa un DeLorean DMC-12 tunejat sinó un VW Polo de color negre força atrotinat. A uns deu quilòmetres de la frontera havia de trobar el lloc on havia fet la reserva per passar la nit, però llavors ni coneixia els carrers ni tenia apamades les dimensions del país. Em vaig fer un tip de donar voltes; vaig visitar totes les parròquies i, finalment, quan després de passar vint vegades pel mateix lloc em vaig aturar en un gual per mirar el mapa, resulta que era a la porta de l’hotel. Potser en un altre moment m’hauria pres tanta desorientació com un mal averany, però s’havia fet molt tard, tenia gana, estava cansat, i, sobretot, volia mirar de dormir una mica per no arribar el primer dia de feina amb els ulls vermells, no fos cas que ho atribuïssin a una altra causa. No sé quina impressió vaig fer als companys, l’endemà; crec que aparentava calma, però em vaig passar tot el dia amb taquicàrdia. “Aquí s’ater­ra sense paracaigudes”, em va rebre l’Ignasi, que aleshores era el director, i vaig posar cara de pòquer perquè ni tan sols estava segur d’haver après a volar a saltirons. Ja feia set anys que s’editava el Diari, jo en feia vuit que em dedicava a aquesta feina, i devia fer tot just uns deu o onze que els ordinadors havien substituït les màquines d’escriure a les redaccions, però tot plegat em semblava com començar de zero. I així va ser, en certa manera. Pensava que coneixia l’ofici però va ser en aquells dar­rers anys del segle passat que vaig aprendre de debò tot el que suposa haver de treure una edició al car­rer dia rere dia. Tant de bo tingués ara un DeLorean per tornar-hi.