El darrer dia

Aquell dimarts, vint-i-tres de maig, com un dia qualsevol, en Pere va anar a escola. Tenia pocs amics, o més ben dit, no en tenia cap. El destorbaven a cada minut i li feien la vida impossible. En entrar al centre, hi va alterar el recor­regut de sempre per un viatge sense retorn al magatzem on sabia que el conserge desava les garrafes de benzina. Tancà amb fermesa la porta que el separava del seu passat, vessà el combustible per tota l’estança i, amb la mirada perduda en un laberint d’incomprensions i menyspreus, va encendre el llumí. Va passar el temps i ben aviat havia de rebre l’alta de la quarta planta, però aquella planta no era més que un passadís més del laberint d’angoixa i desesperança en què s’havia convertit la seva curta vida.