Idomeni

Si ens agaféssim el temps per seure quatre minuts, cara a cara amb un refugiat, descobriríem que no ens és estrany. Que tots formem part d’un tot i que les barreres que posem a la solidaritat no són més que feixugues màscares que només ens protegeixen de la por. Amnistia Internacional ha fet un experiment entre refugiats i europeus basat en un coneixement descobert fa més de 20 anys pel psicòleg Arthur Aron: quatre minuts mirant algú t’hi acosten com cap altra cosa. Mitjançant aquest experiment, l’ONG vol demostrar que no hi ha una diferència real entre europeus i refugiats, i que tots som persones, amb els nostres somnis i neguits. Cada dia sentim a parlar d’Idomeni. Hem vist centenars de persones arribant només amb l’equipatge del fred i la por a la costa de Grècia, hem sentit el testimoni indignat d’una infermera catalana, hem vist com uns voluntaris lliuraven al Papa Francesc una armilla salvavides que no va poder salvar la vida d’una nena. Tallem carreteres, ens encongim per dins, però sense prou eines per fer res més que reclamar, una vegada més –i les que calguin– que el nostre govern faci alguna cosa. Que aturem aquesta vergonya. Que almenys ho intentem. Les persones que s’han quedat bloquejades a la frontera de Grècia amb Macedònia després del tancament de l’anomenada ruta balcànica per part d’aquest últim país han passat penalitats i humiliacions vergonyoses sense que Europa fos capaç de detenir-les. Idomeni simbolitza la deriva europea cap a l’abandonament dels seus principis fundacionals. Jo, si no intentem fer-ho millor, prefereixo no ser part d’aquesta Europa.