El mínim esforç

La setmana passada el Servei de Política Lingüística va presentar el nou estudi del CRES sobre els usos lingüístics de la població. Servidor, quan comença a llegir un titular d’aquesta mena, sempre té una mica de por que les fredes xifres acabin confirmant allò que els sentits, tossuts, s’entesten a percebre: que el català va reculant –o que no acaba de treure el cap– i que, fins i tot als àmbits on encara resisteix, va perdent musculatura i caràcter, per convertir-se en un idioma astènic i abacallanat, sense caràcter, una ombra d’aquella llengua que fou i podria encara ser, expressiva, tan plena de recursos, viva i bellugadissa. Bé, els resultats de l’estudi no són pas negatius, ans al contrari: se’ns assegura que estem millor que durant els darrers vint anys, i això no és poca cosa, perquè hi va haver moments en què ja se li’n podien cantar les absoltes. Segons les dades de l’estudi, avui es parla més català ara que l’any noranta-cinc, i la meitat exacta de la població el percep com a idioma propi. Els percentatges semblen sòlids i són com una llumeta d’esperança. Però no tot són flors i violes lingüístiques: l’estudi ens recorda els sectors on el català és encara territori comanxe. Els “contextos menys formals”, segons les paraules de la ministra Gelabert. Allà on quan dius “bon dia” t’haurien, com a mínim, de poder contestar amb un altre “bon dia”. Aquesta és la gran batalla. Entre el desinterès dels uns, la falta de consciència dels altres i la llosa d’una constant universal: la llei del mínim esforç.