Rendistes

A Suïssa votaran diumenge vinent en referèndum la proposta d’una renda mínima vitalícia per a tots els ciutadans. Poca broma: 2.500 francs suïssos al mes (uns 2.250 euros) per als adults i 625 per als infants, independentment de la seva situació econòmica i laboral de cadascú. Suïssa, però, no és l’únic país on es debat la conveniència o no de convertir els seus nacionals (el immigrants d’altres nacionalitats quedarien exclosos d’aquesta prebenda) en rendistes. A Finlàndia i a Holanda és previst posar en marxa una prova pilot l’any vinent, encara que amb algunes diferències. A Finlàndia proposen una renda per a tothom de 550 euros al mes, però a canvi d’eliminar algunes de les prestacions socials ara vigents, i a Holanda la prova es farà només a Utrecht i consisteix a donar una renda de 660 euros mensuals als més necessitats perquè puguin refer la seva vida. Independentment de les variants, les veus que reclamen una renda mínima per als ciutadans són cada cop més freqüents i se senten cada cop a més països. El que fa relativament poc temps, i malgrat alguns precedents a escala local, semblava un brindis al sol de quatre militants de la utopia permanent, ara és un clam assumit fins i tot, ves per on, per formacions polítiques conservadores. El discurs oficial més recurrent és que aquest tipus de subsidi reduirà les desigualtats socials; però sembla clar que si tothom percep la mateixa renda les desigualtats de partida persistiran. I, d’altra banda, alguns analistes veuen en aquesta mesura una estratègia per desmuntar l’Estat del benestar sense que es noti gaire. Tot i que, tal com anem, potser tampoc no caldrà que s’hi escarrassin.