El clípol

Torna el clípol. Tirant de màrqueting per a nostàlgics el Govern planeja que els autobusos de línia interurbana d’Andorra recuperin el nom que va fer popular la companyia pionera, que va arrencar cap a la dècada del 1950. La denominació d’empresa va fer fortuna i el terme clípol, amb la seva o­riginalitat i rít­mica pro­nunciació, no ha desaparegut de l’imaginari. Fins al punt que farà part de la retolació dels busos del país. Una bona pensada per encetar canvis en el transport públic tot aprofitant la construcció de la nova estació d’autobusos. Perquè ja tocava una central renovada i ara convé que l’acompanyin novetats i incentius per afavorir l’ús del transport públic.

País petit però abrupte aquest, de molta carretera i molt cotxe, en el qual estaria molt bé que cada vegada més els vehicles que hi circulin siguin de turistes –inevitable i desitjable– mentre els autòctons es decantessin pel transport col·lectiu. Expliquen que la nova estació vindrà amb una mena de bitllet centralitzat que permetrà creuar el país de punta a punta, però ara fa falta que tanta novetat no acabi inflant els preus, que ja sol passar. Perquè també m’expliquen que les tarifes no acaben de ser prou populars i poden representar un fre per als encara no con­vençuts. Els altres, els habituals, no tenen altre remei que afluixar la mosca. I posats a demanar, que la puntualitat sigui britànica i que les freqüències ajudin a circular a tothora en aquests temps moderns en què res pot esperar. El retrobat clípol hauria d’estar en condicions de suportar tanta exigència.