Salutacions cordials

Arriba el bon temps i els motards abandonen la seva letargia hivernal, treuen les motos del garatge, es posen la jupa i es dediquen a córrer món. Servidor, que és tan sols ciclista de constitució i d’esperit, només pot intuir el plaer que pot suposar cavalcar una màquina d’aquelles. Sentir tot aquell bé de Déu de potència entre les cames ha de provocar una certa picoreta. I una altra cosa que m’agrada dels motoristes és el seu sentit de la urbanitat. No pas la que és específica amb tot el gènere humà, cosa que d’entrada se’ls suposa, sinó la concreta amb els seus correligionaris. Quan es creuen dos motoristes fan un gest amb la mà de reconeixement. Si anessin amb carro, es tocarien l’ala del barret. No és bonic, això? De segur que de paisà ni tan sols es mirarien, com els calbs no ens mirem amb complicitat ni fem gestos de sintonia quan ens trobem amb alguna altra closca pelada. Jo ho estendria a tothom que comparteixi carretera. Perquè els motoristes sí i la resta no? No som, per ventura, germans i fills de Déu? No ens empara a tots sant Cristòfol? Els ciclistes podem tenir excusa, perquè generalment anem ofegats i fer un senyal estentori ens podria desequilibrar. Però per la resta no hi ha cap justificació. Tampoc no cal que sigui una salutació aparatosa. M’atreveixo a suggerir que imitem els pagesos de Monaghan, al cor d’Irlanda. Quan es troben amb algú (encara que no el coneguin) per aquelles solitàries –i estretes– car­reteres que travessen la zona de drumlins ni tan sols deixen anar la mà del volant: aixequen lleument el dit índex i amb això ja fan. No em digueu que no és bonic, això.