Nus gordià

La propera compareixença davant la comissió BPA dels germans Cierco, els plans de pensions garantits, que aquesta setmana tornen als seus legítims propietaris, les querelles que s’avancen i les que s’intueixen, Joan Pau Miquel, encara a la presó, esperant, encara. Ja tenim mediador a la CASS, no tant per analitzar els casos que tothom entén que s’han de cobrir però que no entren en norma, sinó per mirar de netejar la imatge d’uns funcionaris que tenen fama de malcarats. Això i trobar la manera de tancar la porta a dentistes i físios quan tothom sap que el que calen són més programadors informàtics. Entrem a la recta final de declaracions d’IRPF i les grans iniciatives que havien de permetre la digitalització del procés no acaben de funcionar. Això sí: tant que es critica els funcionaris m’agradaria trencar una llança a favor seu. Per la seva professionalitat, paciència i actitud zen davant els imponderables d’una tècnica coixa i uns usuaris sovint despistats. Que bonic és veure els fills després de mesos de feina saltironant, interpretant, ballant i celebrant que el curs s’acaba. A risc de semblar una mare desnaturalitzada ens ho podríem estalviar. Estic cansada de cosir velcros a samarretes que no podré reaprofitar, tenir gairebé fixa a la cuina una bossa amb rotlles de paper higiènic gastats per quan hagin de portar-ne intempestivament a l’escola... i pobres, no em queixo. Que els mestres a aquestes alçades han d’estar de crios –i de pares– fins al monyo. Tot plegat, un nus gordià que només pot arreglar el rei de Frígia o unes merescudes vacances. Ja falta menys.