Colltort

Vaig penjar la caixa niu d’un perer vell, al març. Em va dir un amic ornitòleg que era tard, que els moixons interessats en productes immobiliaris ja s’haurien espavilat. Bé, si no era aquest any, serviria per al següent. Allà es va quedar. Ahir a la tarda hi vaig percebre activitat. Hi havia algú: una ombra fugaç. Vaig agafar els prismàtics, armat de paciència naturalista. Des que diuen que els pardals van escassos, qualsevol marca d’ocell seria bona. No vaig haver d’esperar pas gaire estona. Un ocell saltironejava pel brancam. Em va semblar massa gran pel diàmetre del forat, però és pla veritat que la fauna i l’avifauna són capaços d’entaforar-se en llocs impossibles. No n’havia vist mai cap: el plomatge era gris, amb taquetes més clares, i una estranya ratlla negra li sortia del clatell i li resseguia l’espinada. Quedava perfectament camuflat amb el tronc del perer. En casos misteriosos com aquest, cal recór­rer a una guia i procedir a una roda de reconeixement. Un tord, no. Un enganyapastors, tampoc. Ep. Aquest sí que l’és: un colltort. Clavat, de llibre. Avui dia no costa gaire saber-ne més coses. Parent dels vistosos picots, els colltorts passen l’hivern a l’Àfrica. Mengen formigues, sobretot. I quan es veuen amenaçats per algun mustèlid, estarrufen les plomes del cap, xiulen i es fan passar per un escurçó. Com que les paniquelles i les falugues són més aviat curtes de vista no es compliquen la vida i fan cas de l’amenaça. Així de fascinant era la vida dels meus nous veïns. Ara espero que els polls hagin crescut una miqueta per veure com s’acompleix un dels verbs més bonics de la catalana llengua: l’esquerar.