Creure-s'ho

Al llarg d’aquests darrers dies són diversos els columnistes o professionals d’àmbits variats –l’Aurora Baena o l’Albert Villaró en són un exemple– que en diferents fòrums coincideixen a dir, a través dels seus escrits publicats, que Andorra està plena de talent, de gent amb ambició, amb passió i vocació. Per tant, que aquest país està format per una societat amb empenta, en constant moviment i amb capacitat creativa. Cadascun d’ells quan ho escriu ho fa en un context diferent, ja sigui per afermar un convenciment o per reclamar una determinada actitud, però m’atreveixo a dir que la coincidència és plena a l’hora de valorar el tarannà de la gent del país.

Jo també hi coincideixo plenament, no puc estar-hi més d’acord. Bons professionals en un país amb una gran vida associativa i cultural, plens de projectes amb valors positius per a la societat, que ajuden a cohesionar-la, a alimentar-la culturalment i a enriquir-la intel·lectualment, sense necessitat de grans inversions ni grans despeses.

Andorra té sens dubte una idiosincràsia que, malgrat no ser gaire diferent de la resta de la gent del Pirineu, crea un perfil propi convertint-la en especial. Si tenim tants elements positius i sobretot una societat que els genera, què és el que ens fa falta doncs perquè emergeixin i no visquem sempre enfangats en el mateix llot? Senzillament ens fa falta creure-hi. I sobretot als nostres polítics els fa falta apostar-hi. Creure i apostar en la seva pròpia gent, en els col·lectius que dia rere dia amb les seves activitats creen comunitat i cohesionen socialment, aprofitar aquesta idiosincràsia construïda a base de talent propi.