Laurèdia muda

Tots hem de rendir comptes, tard o d’hora. Els fills als pares, els obligats tributaris a la caixa comuna, els empleats davant els supervisors, els estudiants davant els examinadors... És una mesura de control que ens permet anar comprovant que tot es desenvolupa segons el que estableix el pacte que tots hem contret amb l’altre. Potser no deixa gaire marge a la confiança, però d’alguna manera s’ha de regular a tots aquells que es pensen que estan a la presó perquè els han enganxat i no perquè hagin fet res mal fet. I això inclou la classe política. Que hauria d’explicar-se als seus administrats, i no només quan els demanen el vot. Fa mesos que intento entrevistar el cònsol major de Sant Julià de Lòria. I no hi ha manera. Pensava que potser era culpa meva –sembla ser que hi ha persones que només van allà on se senten còmodes– però es veu que no és el cas. Josep Vila no concedeix entrevistes. A ningú, des de fa mesos. Declaracions, les justes, i prou. Quan no hi ha més remei. La premsa, és per a ell, una pèrdua de temps. Jo ho entenc perfectament. No ha de ser fàcil haver de justificar perquè la parròquia demana un rescat a Govern, perquè encara no ha donat una resposta satisfactòria al tema de l’ús inapropiat de les targetes de crèdit de l’anterior corporació, que els números no els quadrin i Naturlandia, que els pesa com un mort. Però el que la corporació que encapçala Josep Vila no entén és que parlar amb els mitjans és la manera més directa de parlar amb els seus electors i amb els seus administrats, i que d’això també se’n té obligació, encara que no se’n tinguin ganes.