El festival

S’acaba el curs i arriba el temps epifànic dels festivals escolars. Com passa amb els parcs infantils, les botigues de gormanderies i els dibuixos animats contemporanis, fins que no tens canalla els festivals no existeixen en el teu món, però quan en tens es manifesten amb una corporalitat rotunda. L’escola et comunica dia i hora, i, amb la mateixa il·lusió que si t’haguessin convidat al concert que van fer els Beatles al teulat d’Apple Records, al número 3 de Savile Road, te’n vas emocionat cap al Centre de Congressos. L’ambient és elèctric, el propi de les grans ocasions. Tothom vol veure el seu petit geni en acció i enregistrar-ho per a la posteritat amb el mòbil. I ves, ho fan prou bé. Mires embadalit les coreografies infantils com si les hagués preparat ni més ni menys que Bob Fosse. Els nens i les nenes s’apliquen, es fixen en les marques del terra, atenen les indicacions de les mestres. Les petites vacil·lacions són saludades com a mostres d’espontaneïtat. Tothom ho fa molt bé, i millor que ningú, el teu plançó. L’espectacle és total, i passa prou bé, fins i tot quan la teva criatura ja ha participat i s’espera entre bambolines. N’hi ha que ballen el Joan petit, sense ser conscients que és una antiga cançó occitana sobre un pobre pagès del Roergue, que al 1643 es va encapçalar una revolta camperola contra el copríncep Lluís XIV. El botxí del rei el va anar esquarterant de membre en membre, i d’aquí la seqüència de la cançó. Ells, naturalment, en la seva innocència no ho saben, ni tenen perquè saber-ho. És la vida real, que ens espera a fora. Però ha parat de ploure.