“No saben què fer”

Tal com avançava el meu veí dels dimarts, el curs escolar s’acaba. I, consegüentment, molts pares han entrat en pànic davant la idea de tenir els fills a casa tot el dia. A la cafeteria, dues mares escenifiquen la seva particular teràpia de grup per sobreposar-s’hi. Òbviament, la culpa és de l’escola, per no allargar el curs fins a l’agost. “Jo no sé per què han de fer tantes vacances, la veritat”, diu una mare mentre suca la magdalena al cafè amb llet. “Sí és que, al final, els nens tampoc no saben què fer; s’avorreixen, tants dies sense classe”, rebla l’altra. És de suposar que de nens n’hi deu haver de tota mena, però no en conec cap que s’avorreixi durant les vacances. Ni tampoc recordo que ens avorríssim a la meva ja llunyana (snif!) infància. Més aviat tot el contrari. Les vacances eren un temps fantàstic que et permetia fer tot el que havies imaginat mirant el pati des dels finestrals de l’aula mentre el professor recitava la llista de reis gots. Tenies tot el temps del món per jugar al carrer, explorar els límits del barri, anar al cinema, discutir amb la colla la millor tècnica per fer ballar la baldufa (i altres temes igualment transcendentals) i, els diumenges, anar amb els pares a la platja, que era com descobrir un altre món absolutament diferent a quatre passes (i dues hores d’autobús) de casa. Però, pel que diuen, ara és diferent. Llavors, per exemple, ningú no parlava de conciliar la vida familiar i ara tothom en parla. Tanmateix, a l’hora de la veritat, es veu que entre els que s’ho podrien combinar hi ha una bona part que tampoc no sap què fer tantes hores amb la canalla.