Estètica

Amb un referèndum (Brexit... IN!) i una escomesa electoral (espanyola) a l’horitzó, la setmana ja anava prou carregada políticament parlant, quan va i esclata el Fernandezgate. Es fan públiques converses entre el cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso i el ministre de l’Interior del govern central, Jorge Fernández Díaz. En gruixut, les converses han destapat una trama per desprestigiar la classe política catalana i desmuntar, per no dir destruir, qualsevol moviment reivindicatiu identitari, de tota mida i intensitat. L’àudio dels diàlegs entre ambdós personatges, que el diari Público va publicant per capítols, no deixa lloc a gaires interpretacions sobre les seves intencions. Passada la commoció inicial, els actors d’aquest sainet s’han apressat a contraatacar. I, oh! llamps del cel, resulta que el ministre està indignat! Indignat perquè algú ha filtrat les converses. Ell també és una víctima d’aquesta conspiració, faltaria més. Pel que fa al director de l’Oficina Antifrau no només està indignat, sinó que ha tret pit de la seva actuació i comportament, que considera “patriòticament espanyol”. Pecata minuta. El que importa és l’estètica. Tant se val que el contingut de les converses sigui constitutiu d’un possible delicte, a més d’un escàndol polític. Ni tampoc que el PP estigui instal·lat en l’escàndol i la corrupció. El desenllaç d’aquest sainet és incert. La destitució del cap de l’Oficina Antifrau ja s’albira i si la cosa es complica, potser podria caure el cap del ministre. Tot estètica pura i dura. Les clavegueres de la política continuaran a vessar de merda.