El poble

El referèndum britànic ha deixat amb un pam de nas l’Europa continental, fora de joc. Ningú no s’esperava el resultat: es confiava, un cop més, en el vot mobilitzat per la por i en el vertigen final de l’elector, que davant les urnes s’arronsaria i escolliria el camí fressat. Després del recompte, tot han estat anàlisis i marrameus. Un dels més perillosos ha estat el del factor edat: els vells (que han votat exit, i en major proporció) han fet de tap de les aspiracions i desitjos dels joves (els pocs que han votat majoritàriament han votat remain). I com ho farem, això? Hem de limitar l’edat de vot? I on la posem? Als cinquanta, als cinquanta-cinc, als seixanta? I si obliguem a votar els joves, que tenen la vida per davant? Però les perles han estat les declaracions dels dirigents dels dos principals partits polítics espanyols. L’argumentari és simple, d’una contundència espaterrant: no s’ha de deixar que el poble voti coses importants en referèndum, que per això hi ha els polítics professionals, que saben més el que convé al populatxo. Els referèndums, vénen a dir, els carrega el diable, són incontrolables i pot ser que després et surti el tret per la culata. Tu proposes una cosa i després ve la plebs, ignorant, moguda per les baixes passions, i vota el que li rota. Però això ja estava inventat: el despotisme il·lustrat. Tot per al poble, però sense el poble. I sí, podria funcionar si els polítics fossin íntegres, sense màcula moral i amb una provada honestedat intel·lectual, però…