Dotze anys després

Andorra, un petit país amb el privilegi que la Unesco hagi declarat Patrimoni de la Humanitat una vall i una festa. La primera en la categoria de paisatge cultural i la segona en la de la cultura immaterial. El Madriu, fa dotze anys, i les falles, tot just el desembre passat en una candidatura conjunta amb 63 pobles del Pirineu a banda i banda de la frontera. És evident que en cap cas són comparables, i per tant defugiré fer-ho perquè la primera de les diferències és qui fa la gestió d’aquest patrimoni. La festa de les falles queda clar que depèn de la gent i, si bé li cal l’ajut i el suport de les institucions, qui la fa perdurable és la seva gent. Per això cal que els tres pilars que la fan possible avancin en plena harmonia: fallaires, institucions i societat en general. Per contra, la gestió del patrimoni de la vall del Madriu-Perafita-Claror depèn plenament del poder polític. La percepció, al cap de dotze anys, és de nul interès per avançar en les obligacions que comporta la declaració, cosa que només es pot entendre des de la feblesa institucional davant de les pressions i, per tant, la seva vulnerabilitat a les urnes. Però també hi ha una segona lectura que pot explicar aquest encallament a l’hora de posar en valor el Madriu, un estancament, per cert, que ja ens ha portat algun avís per part de la Unesco. Aquesta lectura no és altra que l’enquistament dels poders públics en un model de societat i en l’aposta per un determinat model turístic, a les antípodes de l’enriquiment que significaria rendibilitzar –culturalment i turísticament– el privilegi que suposa tenir una vall patrimoni de la humanitat.