Sortida

Els meus coneixements de política internacional es podrien equiparar als que tinc en el camp de l’astrofísica o el punt de creu. Per això no seré jo qui analitzi les claus del Brexit –una llança en favor dels enginyosos inventors d’aquests termes afortunats que ajuden a quadrar titulars–. No sé si la decisió en el referèndum de la setmana passada representarà un impuls o un daltabaix per al Regne Unit o per a la Unió Europea, però el que sí que tinc clar és que la gent de les Illes Britàniques sempre m’ha generat una petita i incomprensible fascinació. Segurament per com porten les coses, per aquesta mena de factor diferencial que per exemple podrien explicar la vigència de la lliura o el passat referèndum escocès, que com aquest es va afrontar sense complexos.

Doncs bé, llegeixes, mires i escoltes, i d’entre les mil opinions és realment molt complicat trobar alguna posició favorable a la decisió que han pres la majoria dels britànics en una consulta que precisament no va ser de baixa participació. Fins i tot hi ha teories que diuen que els ciutadans de l’imperi han estat víctimes d’una estafa, amb arguments i promeses que no casen amb la realitat d’una sortida. Sigui com sigui, els anglesos han votat, han decidit, es mereixen un respecte i no estaria malament que executessin aquesta sortida de la Unió mentre la resta esperem amb atenció a veure què els passa. Ells ho tenen una mica millor que els grecs, als quals tan collats com estaven els va ser impossible divorciar-se. Si se la foten ho faran amb la seva flegma habitual i serà tot un avís per a navegants. Però, i si no fos així?