Mil anys?

A una setmana vista els resultats de les eleccions al parlament espanyol, el sentit majoritari de la votació, continua sacsejant els fonaments de la confiança que servidor de vostès te dipositada (encara) en l’espècie humana. Sí, ja sé que s’ha argumentat amb més o menys encert i sensatesa el perquè d’aquesta involució: que si el vot de la por, que si les aliances electorals, el sempre pràctic vot útil. Que sí, que sí! Tots tenen raó... Però llavors el problema és més greu del que un arribava a albirar. Hi ha crisi, són temps difícils, però d’això a votar, a escollir lliurement el partit que ha elevat la corrupció a Espanya fins a fites insospitades, hi hauria d’haver una alternativa. Com es pot entendre que en una comunitat autònoma, la valenciana per ser concrets, amb tota la cúpula del partit imputada o a la presó, i amb una gestora al capdavant, no només guanyin, sinó que augmentin el nombre de vots obtinguts? I València no és una excepció, és la regla del 26-J. A tots els territoris –províncies i/o comunitats– on s’havien destapat nous escàndols de corrupció des de l’anterior contesa electoral (20-D del 2015) el Partit Popular ha millorat els resultats tant en vots com escons. 14 escons més al Congrés dels Diputats i 669.220 vots. Curt i ras, quasi 8 milions de vots (7.906.185 per ser exactes), un 33,03% dels emesos. Un de cada tres votants! I en aquesta conjuntura Stephen Hawking ha declarat des de les illes Canàries, on participava en un congrés, que “no creu que visquem 1.000 anys més sense que haguem de deixar aquest planeta, per buscar-ne un altre. Mil anys! És una broma, oi?