Un mal xicot

Jove, guapa, recentment llicenciada. La vida s’obre com un ventall de possibilitats davant teu. L’estiu –incipient–, les pràctiques abans de començar a treballar, els amics, el descans després d’uns mesos de molta feina a la facultat. Intel·ligent, assertiva i amb les idees clares: no vas dubtar d’engegar el que fins feia poc creies l’amor de la teva vida perquè vas descobrir que era l’amor de la vida de moltes altres. Divertida, generosa i amiga dels teus amics, per això li vas dir que sí, de tornar a parlar un altre cop. Malgrat que no hi havia volta enrere. Però hi ha gent que no escolta un no per resposta. Hi ha nois que es pensen que tenen dret a tot. Que quan diuen “la meva noia” fan especial èmfasi en el meva, i no en la noia. I que no suporten perdre el possessiu. I així va acabar la nit. Amb lesions per tot arreu i el regust de pensar que encara has tingut sort, que t’hi podries haver quedat. Hi ha un creixent –i preocupant– increment de violència de gènere entre els joves. Incomprensible, com només ho pot ser la violència gratuïta, menyspreable, com només ho és l’abús. Tenim un problema com a societat: d’una banda, en no saber educar en el respecte a tothom, i la dona en particular. De l’altra, en permetre que hi hagi ànimes de càntir que tolerin que les controlin, pensant que això és senyal que les estimen. Cada cas és un món. En alguns es veia a venir, en d’altres, l’atac de ràbia t’agafa desprevinguda i a contrapèl. La qüestió és saber si, un cop posada la denúncia, la justícia farà la seva feina o arxivaran el cas pensant que va ser sense voler, tal com diu ell.