La closca

Des del dia 1 d’aquest mes, sembla que alturgellencs, cerdans, pallaresos i ribagorçans ja no tenen la possibilitat de sintonitzar (si és que encara se sintonitzen, les emissores) Andorra Televisió als seus aparells. Sí, és clar, naturalment que poden seguir la programació via Andorra Difusió, però ja sabem que a l’hora de posar-se al sofà havent sopat no hi ha color. Tinc un amic que em deia que, sense cap mena de dubte, l’ATV era la seva opció preferida a l’hora de fer la digestió abans d’anar a dormir: no tenia ni una gota de mal gust, no hi havia cridòries, era una programació sense estridències, sense paranoies: l’emissora normal d’un país normal. No sé fins a quin punt a Andorra li convé –o es pot permetre– de tancar-se una finestreta als veïns, de tenir l’oportunitat de mantenir una espurna de fraternal comunitat pirinenca, una comunitat que molta gent reivindica però que no es tradueix en gestos pràctics. Trobar el senyal d’ATV al dial pirinenc era com un recordatori de l’existència d’Andorra, la de cada dia, l’Andorra feta per la gent com vostè, estimat lector. Un anunci continu, que, si no fos que l’espai electromagnètic espanyol és una selva incomprensible i està subjecte a tota mena de turbulències i interferències polítiques, estaria bé que fos com més universal millor. Al segle XVIII, quan el patrici Fiter aconsellava mantenir els camins dels ports en un estat un punt per damunt de la practicabilitat, per dissuadir els francesos de qualsevol vel·leïtat annexionista, la closca andorrana, autàrquica, orgullosa i malfiada, potser era una possibilitat realista. Ara, no pas.