Bicicletes de pau

Arriba el Tour i avui tocava parlar de la marca que deixa en els sentits l’esdeveniment esportiu més esperat de cada estiu. Als que les carreres de bicicletes ens fan notar un rau-rau a dins, positiu i emotiu, l’arribada a Andorra d’una etapa del Tour de França, l’estada dels corredors i de tot l’acompanyament i la sortida de la següent etapa omple les ganes de viure en directe el pas dels corredors. Quan els veiem a la televisió, l’espectacle queda significat per la laboriosa tasca dels tècnics, càmeres i realitzadors que ens permeten veure primers plans dels ciclistes al llarg de tota l’etapa. En directe, la rapidesa amb què acostumen a passar pels trams plans fa que gairebé no tinguem temps només de girar el cap i seguir el solitari llop de la muntanya o la colla d’escapats. Després, arribarà el fregadís del gran grup, una barreja de soroll de rodes i de pedalejar, com un eixam, que també passarà brunzent. Els que ho podem veure als ports, ja sigui quan els coronen o bé a l’acabament de les etapes de muntanya, com la que demà viurem a Arcalís, podem veure amb una mica més de calma com el ciclista s’esforça costa amunt, valent i decidit. Les primeres figures i fins al darrer dels arribats suen i posen tota la voluntat i energia en la meta. És una de les singularitats, entre altres, que té el ciclisme: ser un repte diari, de cada etapa, entre l’home i la natura.

De natura en veiem molta, de paisatge en general, quan la televisió dóna en directe les etapes de les carreres ciclistes. El Tour de França és un viatge apassionant per aquells indrets no coneguts o pels que algun dia hem passat. El descobriment, o el record de la fondalada, de l’entrada del poble o de la vila, dels rius o dels revolts de les carreteres de muntanya, ens aviven molt endins els ànims i els sentiments. No cal dir que en entrar a Andor­ra, i ja abans per terres araneses i pallareses, l’etapa de demà vista per televisió serà pera als espectadors andorrans una etapa encara més emotiva que les altres. Quan passin el Cantó, un parell d’hores llargues després d’haver sortit de Viella, la baixada cap a la Creu de Guils, Pallerols, Avellanet i la Par­ròquia ens despertarà els sentits i sabrem que la Ribera d’Urgellet i la Seu seran un vist i no vist abans d’enfilar vall de Valira amunt. En gaudirem, per televisió i en directe.

Però avui també toca parlar de pau. La bicicleta és un esport que no promou aquella cridòria entre bandositat d’altres esports, com el futbol. Els crits són d’ànims, els aplaudiments són sentits. L’alenar dels seguidors, dels afeccionats que els esperen als pobles i en aquells punts destacats de l’etapa, és un alenar col·lectiu, coral, sense fer vores a ningú. El ciclisme és cos humà i màquina senzilla i no contaminant. El fet que no faci soroll, ens porta a considerar-la com una eina de tranquil·litat, també de llibertat, perquè et permet moure amb rapidesa i arreu, notant l’aire i el sol, la pluja i el fred a la cara. La bicicleta porta un missatge de pau que avui tots hem de tenir present després de veure com les armes, allà als Estats Units, manen en el dia a dia, amb una manca de sensibilitat, amb una tensió constant, que fa caure, que mata gent innocent pel sol fet de tenir la pell fosca. El pobre noi que en agafar els papers del cotxe per ensenyar-los al policia, va dir-li –amb bona fe– que portava una pistola legal a la guantera, va ser víctima d’aquesta guer­ra, fruit del neguit, de la rancúnia, del racisme si voleu, entre humans. Que les bicicletes de pau ens ajudin a respirar bons ambients i encara a enfilar més bons pensaments.