Apagada

De vegades cal perdre alguna cosa per prendre consciència de fins a quin punt era important. I en aquell punt, no ens queda més que rectificar i assumir que potser ens hem equivocat i mirar de tornar allà on érem. És el desig que tinc quan penso en l’apagada d’ATV al Pirineu, tan esperpèntica com l’apagada de TV3 a València. En el segon cas per evitar el contagi cultural, en l’altre, encara no sé ben bé perquè. Des que es va fer pública la desconnexió no ha cessat el degoteig de veus discordants. Les polítiques, previsibles, davant una retallada que amputava la promoció directa amb el nostre visitant més proper. La cultural, la de tantes persones que veuen com els fils de connexió fronterers es fan més dèbils i es negligeixen més enllà dels vincles entre pobles. Després ens sap greu que ens diguin als andorrans que som superbs amb la resta de pirinencs. Quan molts hi tenim llaços de sang. Les tècniques, les que coneixen de veritat el territori i saben que Internet no està prou implantat –ni funciona prou bé– entre una població envellida i que no està encara acostumada a veure la tele des de l’ordinador per justificar l’apagada. Es miri per on es miri és un error. De veïnatge, estratègic, i fins i tot econòmic, ja que quants anuncis d’Andorra –i a quin preu– calen per fer arribar el millor del país als nostres veïns més propers? Diuen que rectificar és de savis. Només cal que qui pot fer un cop de timó ho faci, encara hi som a temps. De vegades es perden més diners volent estalviar que posant-los allà on ens poden donar més rendiment. Tots hi sortirem guanyant.