El setè dia

Diu el llibre del Gènesi que Nostre Senyor, el setè dia, va descansar. És natural: una feinada com la de la creació exigeix grans esforços i un dia de set pot semblar poc. Ahir, els esforçats de la ruta, els de la serp multicolor, van descansar, després d’haver-se deixat la freixura en l’ascens a Arcalís, en una etapa trepidant. Sempre, en un impropi gest egoista, m’han fet molta ràbia els dies de descans del Tour. Ho confesso públicament, i em sap greu. Els he considerat com una nosa, com una interrupció inútil, com aquella pausa absurda que fan (o feien) als cinemes italians, que aturaven la projecció a mitja pel·lícula, a la brava, per vendre sarsaparrelles i llaminadures. Els dies de descans alteren les pautes de la migdiada de milers de persones, que ahir van haver d’encarar les primeres hores de la tarda amb neguit i desconcert. Els dies de descans del Tour són com una anomalia magnètica, un coitus interruptus. I més encara quan se’ns diu que, fins i tot quan la cursa s’atura, els ciclistes han de posar-se els culots i sortir a rodar, perquè la maquinària no s’encarcari. Què els costaria de fer una etapa en línia senzilleta, sense grans exigències físiques, però suficient per alimentar com s’escau la legítima nyonya del públic. Ens queda el consol que el primer dia de festa l’han passat a Andorra. Ens haurem pogut creuar amb els corredors, fibrats, amb aquelles cames esculpides, amb aquell bronzejat impossible. Esperem que hagin tingut temps de fer una mica de despesa i que la caravana travessi avui la frontera del Baladrà carregada de bons records, una feliç experiència andorrana i béns de consum lliures d’aranzels.