Celebració

Efectivament com a molta gent a mi Cristiano Ronaldo em sembla una mica bastant notes, molt egocèntric i sempre pendent de mos­trar-se a la galeria. I tot això sense desmerèixer el tros de futbolista i excel·lent competidor que és; efectivament el futbol de Portugal en la passada Eurocopa no ha estat brillant i s’ha caracteritzat més per la contenció i la intensitat que per un gran desplegament ofensiu. I tot això sense oblidar que pocs equips han impressionat en el torneig.

Però la història d’avui no va ni del crac de la selecció portuguesa ni de quina és la millor manera de guanyar un partit. Va sobre una celebració pels carrers d’Andorra de la qual me n’alegro. A la vegada que em resulta incomprensible que molts censurin aquesta expressió de felicitat col·lectiva com si els provoqués urticària. Portugal és un país petit, de molta passió per l’esport rei però que fins diumenge passat no tenia cap gran títol quant a seleccions. Per tant, més que justificada la xerinola, amb petards, clàxons i càntics dels milers de conciutadans que es van sentir feliços per l’èxit del país d’on vénen. Celebració sorollosa, sí, que potser va trastocar una mica el descans nocturn. Però sense incidents al marge dels decibels, va dir la policia. Segurament en la línia d’una revetlla de Sant Joan, el Cap d’Any o les festes majors que trauran el cap. L’endemà tothom va ocupar-se de les seves coses, alguns amb una mica de ressaca i d’altres amb son. I la vida ha continuat, massa feixuga sovint i amb drames com el de l’atemptat de dijous, precisament a França.

Per tant, sincers Parabéns futbolístics.