La lògia

El món, mica en mica, se’ns va desballestant, davant dels nostres nassos, sense que hi puguem fer res. Potser no ens n’adonem, però hom diria que anem baixant esglaons cap a un procés de decadència irreversible. No sé si els ciutadans romans del temps de Ròmul Augústul, a les portes del col·lapse, sentien el mateix, però no costa gens imaginar que sí, que compartim amb ells un vague neguit, la percepció que en passarà alguna de grossa. Tal vegada és la calor, que ens estova les meninges i ens ho fa veure tot amb un grau suplementari de desassossec, que només la ingesta d’un gintònic al capvespre pot temperar. Tot fa aigües i el futur és d’una perfecta incertesa. Llegint els diaris et costa trobar una escletxa d’esperança. No hi ha res que uneixi la humanitat en un objectiu comú, en una missió planetària que ens permeti superar rancúnies i divisions. Bé, no és veritat. Ara tenim una croada contra els pokemons. Preparin-se, que això només ha fet que començar. Conscient com sóc que, més tard o més d’hora, hi acabaré caient, de moment em resisteixo, amb una força de voluntat que faria més servei en d’altres causes. Llegeixo notícies, escolto comentaris sobre aquesta epidèmia universal i em nego el plaer de caure en la temptació, potser per esperar una més alta recompensa a l’hora de la rendició. Llavors, quan m’hi submergeixi, seré un més. Buscaré criatures per carrers, places i museus, m’obligaran a passejar amb més constància que la que et fa passejar el gos, portaré el compte de les captures, sospiraré pels exemplars rars, m’acostaré als gimnasos virtuals, compartiré informació privilegiada, feliç per haver entrat a la lògia.