Pausa estival

Arribem al final d’un curs difícil i intens, on s’han anat teixint i desfent pactes d’Estat, sota els esquitxos de la crisi de la BPA, una intervenció que encara cueja i que afecta –amb la virulència que només poden tenir les qüestions personals– diversos àmbits de la política nacional. La petitesa del país, que fa difícil crear compartiments estancs, la manca d’informació d’uns, els secrets dels altres, les mitges veritats i els intents de jugades estratègiques barroeres marquen el final d’un curs polític on tots coincideixen –i segurament és en l’únic que coincideixen– en el cansament físic i anímic dels darrers mesos. Marxem de vacances amb la sensació que ens estem perdent en els detalls. Mentre ja no es pot amagar la caducitat de l’acord duaner, uns opten per negar-la emparant-se en unes hipotètiques negociacions, altres diuen que hem d’exigir a qui no necessita res de nosaltres, i els de més enllà ens dibuixen un apocalipsi, que de ser cert, seria ben guanyat per deixadesa i aquesta mania tan nostra de pensar que no decidir és una manera de no arriscar-se. Arribem a final de curs amb el sentiment que –en general– la visió de futur és curta i estràbica, i això que no tenim més feina que mirar unes enquestes contradictòries, on el govern suspèn però tornaria a guanyar les eleccions. On la primera força de l’oposició no hi surt reflectida i on cada partit mira de treure profit d’un grapat de dades tan poc definides i contradictòries com només ho pot ser una ciutadania cansada, desorientada i amb poca empenta. Però ara toca deixar la política fins després de Meritxell.