Generació parxís

Malgrat que ja duc unes quantes primaveres a les espatlles no em fa vergonya confessar-me assidu dels videojocs. “Estàs addicte”, em diuen a casa mig en broma mig seriosament quan començo a colpejar els botonets del comandament de la Play perquè el meu Wayne Rooney virtual arribi a la rematada. Home, potser no n’hi ha per tant i en tot cas jo em consolo pensant que altres addiccions més nocives dels segles XX i XXI m’hauré estalviat pel camí. Això sí, l’exercici el practico en la intimitat i en tot cas m’enfronto a desconeguts on-line que com a molt em deixen anar improperis si surten derrotats. Jo, educat, responc que també els estimo perquè vés a saber si el rival de torn té deu anys d’edat, no és qüestió de donar un mal exemple.

D’aquest nivell no passem. I per aquest onanisme tecnològic, perquè jo no sóc de la generació Pikachu o perquè encara guardo un cert pudor, ningú em veurà amb un telèfon mòbil a la mà intentant caçar criaturetes enmig del carrer, allistat al joc de l’estiu, aquest Pokémon Go que ha revifat Nintendo i deu haver fet milionaris uns quants visionaris emprenedors. Amb ell es veu que es fan quilòmetres i asseguren que un dels seus secrets és que és un joc que socialitza. I jo em demano si no són més efectives unes birres amb els col·legues o una patxangueta de solters contra casats o una partideta al parxís. Perquè definitivament, tot i que el FIFA pugui tenir els seus moments i Pikachu i els seus amics m’estiguin esperant a la cantonada, poques coses poden superar matar i comptar vint en una calorosa tarda de vacances d’estiu.