Citius, altius...

A quatre dies mal comptats perquè comencin, no fa falta ser cap guru per vaticinar que els de Rio no seran els millor Jocs Olímpics de la història moderna. I no, no ho dic per l’estat lamentable d’alguns dels equipaments i instal·lacions que han de ser usats pels atletes, una novel·la per entregues que pot acabar de mil maneres. Parlo de l’escàndol del dopatge estatal de Rússia. Del paper vergonyós del Comitè Olímpic Internacional, de la camarilla que compon l’altra hora pomposament anomenada família olímpica. I del paper galdós de les federacions internacionals de les disciplines esportives esquitxades, per no dir empastifades fins dalt amb el dopatge. Ep! I tots muts, esquivant la responsabilitat de quina manera més barroera. He arribat a llegir –per enèsima vegada– que si s’ha de separar esport i política, que a veure, que sí, però potser no; que no és just... Què és el que no és just? Que la immensa majoria d’atletes que juguen net passin per atontats? Citius, altius, fortius sí. Però tots frares o tots capellans! Putin està ofès i veu una conxorxa mundial en contra seva. I els milers de milions de nens i nenes que fan esport, que entrenen arreu del món? Quin és el missatge que els han de transmetre els seus monitors, professors i entrenadors? I amb quina autoritat moral els poden demanar que juguin net i que tingui respecte per a l’adversari? Per desgràcia allò tan bonic que es va empescar Coubertin de “el més important no és guanyar, sinó participar” és una fal·làcia que només serveix quan parlem del britànic Eddie Àguila Edwards a Calgary 88 o el guineà Éric Moussambani a Sidney 2000.